ESPAI RURAL

Una carta pobla per al segle XXI rural

El passat divendres la Generalitat Valenciana, dins la seua Agenda Antidespoblament, va aprovar un decret perquè l’Administració autonòmica cofinance serveis bàsics en municipis amb baixa densitat demogràfica. Tanmateix, des de l’espai rural cada volta més veus exigeixen un tracte legislatiu específic. Els desiguals, diuen, no poden ser tractats iguals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 2018 va ser un any extraordinari a La Mata: hi van nàixer tres criatures, Marçal, Malak i Loma. Feia més d’una dotzena d’anys que no hi naixia més d’un plançó en un mateix any en aquest poblet de 162 habitants situat a la comarca dels Ports, en la part més septentrional del País Valencià. Aquest poble, que comptava 290 ànimes l’any 1970, és un dels municipis que la Generalitat Valenciana ha catalogat com en risc de despoblament.

“Si de cas, el que jo trobe a faltar és més oferta cultural”. Qui així parla és Mònica Segura, de 35 anys, mare de Marçal i veïna del municipi des de fa sis anys. Llicenciada en Humanitats i màster en Museus, educació i comunicació per la Universitat de Saragossa, és una ferma defensora de la vida al medi rural. Ella i la seua parella, que va nàixer a Castelló però exerceix de mestre a la comarca des de fa set anys, han decidit fer niu ací, en contra de la dinàmica general d’èxode —sobretot de les persones més formades— que ha caracteritzat els territoris d’interior.

La seua és una aposta vital i determinada, allunyada de qualsevol plantejament bucòlic. Ella, que va nàixer al veí municipi de Forcall, és conscient de les limitacions que suposa quedar-se al poble, però també dels avantatges d’aquest estil de vida. “He tingut ofertes per treballar en el món de la restauració però les he rebutjades per poder treballar en el que m’agrada”, explica. A principis d’aquesta dècada va crear “La maleta de Libori”, un projecte educatiu inspirat en el passat romà dels Ports. Després ha treballat en la gestió de tallers d’ocupació i darrerament s’ha incorporat, com a autònoma, a la Mancomunitat dels Ports.

Mentrestant, junt amb la seua parella, Txema Moles, i altres tres socis, han començat el cultiu de safrà amb la voluntat de comercialitzar-lo i, de pas, recuperar terrenys erms. També han posat en marxa Apivillores, un projecte de turisme apícola i educació ambiental que fa tres anys que roda. Fa un parell d’anys Mònica i Txema, inquiets de mena, van decidir fer un pas endavant: van pensar, junt a un altre soci, en la possibilitat de posar en marxa un obrador de mel artesanal. “Del que es tracta és de fer una mel de qualitat, quilòmetre zero i pensant també en el territori”, exposa Txema. El primer entrebanc fou força inesperat: a la Mata, un poble amb desenes de cases buides, no hi trobaven un baix on instal·lar-se (vegeu requadre). Per fi, un any i mig després d’iniciar la cerca, el propietari d’una granja de pollastres ja en desús els oferí aquella instal·lació.

 “Era un local gran que calia habilitar. Com que estava a un costat de la carretera amb la catalogació de Zona Especial de Protecció de les Aus (l’altre costat no tenia aquesta catalogació) i era no urbanitzable, vam haver de fer mil i un papers a la Direcció general de carreteres, patrimoni, agricultura i medi ambient”. Entre uns tràmits i altres, inspecció per enmig, els permisos van tardar a arribar gairebé un any. “Ens exigien com si fórem una indústria, quan en realitat el que volem és fer un obrador artesanal”, es lamenten. Han demanat una ajuda del programa Leader per fer front a la inversió. En principi, l’estiu vinent l’obrador obrirà les portes. “Tenim clar que hem de complir amb la legalitat i que cal respectar el medi ambient i el patrimoni. Però també seria desitjable que les normatives s’adaptaren a les realitats dels espais rurals perquè al final són tants els entrebancs administratius que entren ganes d’enviar-ho tot a fer la mà”, relaten Mònica i Txema.

 

La moda rural

Els Ports, la comarca on fan vida Mònica i Txema, té una densitat de població de 4,9 habitants per quilòmetre quadrat. La mitjana del País Valencià és de 212. Forma part d’allò que alguns acadèmics han catalogat com a Serrania Celtibèrica o Lapònia ibèrica, un territori entre Aragó, Castella-la Manxa, Castellà-Lleó i País Valencià amb greus problemes demogràfics. El despoblament, de fet, s’ha introduït —per fi— en l’agenda política i mediàtica, a voltes amb noms cridaners com aquest de “Lapònia celtibèrica”. També a les prestatgeries de les llibreries les obres sobre aquesta temàtica s’hi han multiplicat. Algunes amb voluntat d’enterramorts; altres des de visions bucòliques; uns quants, pocs, amb ambició reivindicativa i propositiva. Molts escrits des de l’urbs. Mentrestant, les administracions s’afanyen a presentar iniciatives per contrarestar aquest fenomen. Al País Valencià ara fa dos anys es va presentar l’Agenda Valenciana Antidespoblament, que gestiona la Direcció General d’Administració Pública. No es tracta d’un departament autònom dins l’administració sinó més aviat d’una iniciativa transversal que abasta totes les conselleries. Entre les mesures aplicades fins ara hi ha la renovació del pla de transport públic; el no tancament d’escoles rurals; o l’eliminació de la taxa de canalització de la fibra òptica (43 euros per metre lineal) al voltant de la carretera, que feia poc atractiu per a les companyies instal·lar-la en àrees poc poblades. A més, l’any passat es van donar ajudes econòmiques directes a 142 municipis amb problemes de despoblament.

Són, però, pedaços per a un problema d’ampli abast resultat del que, des de les Jornades de la Nova Ruralitat que organitza anualment la Universitat Jaume I de Castelló consideren “una manera deficient de gestionar el territori”. “El despoblament prové de la manera com històricament s’han distribuït les infraestructures, les dotacions i els serveis. El problema ha sigut que s’ha consagrat el criteri segons el qual calia concentrar els recursos allà on hi havia la màxima densitat demogràfica. Això ha provocat que les persones que viuen a l’àmbit rural no tinguen accés a determinats serveis i que, per tant, se’ls haja negat el dret de ciutadania”, argumenten des d’aquest fòrum de discussió. Tot plegat ha generat unes dinàmiques de concentració de població en les àrees més poblades que es retroalimenten. Prendre consciència d’aquesta realitat és essencial per fer una diagnosi correcta i, a partir d’ací, intentar aplicar solucions.

Apivillores, Els Ports
Mònica i Txema, impulsor d'Apivillores, un projecte de turisme apícola

 

Privilegis per als desiguals

Per tot això s’obren camí les veus que darrerament reclamen un tractament diferenciat per a les àrees d’interior. El mateix Antoni Such, director general d’Administracions públiques de la Generalitat Valenciana, ho va reconèixer fa un mes en una taula redona sobre despoblament que l’Aplec dels Ports va organitzar a Castelló. “No podem tractar els desiguals de manera igual. La llei és perversa, en aquest sentit: no pot ser que es reclamen els mateixos requisits mediambientals o urbanístics per a la instal·lació d’una empresa agroalimentària en un municipi d’interior que al voltant del cinturó industrial de València”, va reconèixer Such, responsable de l’Agenda Valenciana Antidespoblament. L’obrador que Mònica i Txema volen obrir a la comarca dels Ports és un exemple d’això. A les àrees vitivinícoles del País Valencià els entrebancs per obrir nous cellers estan a l’ordre del dia. “Això no té sentit, quan són iniciatives que el que proposen és donar valor afegit als productes que es generen en el territori”, indica Such.

D’una opinió molt semblant és l’alcalde de Morella, Rhamsés Ripollés. El municipi que governa forma part d’esMontañas, una associació de municipis muntanyencs que en l’actualitat té 274 socis. La ciutat dels Ports n’és, a més, la capital durant aquest any. “Els protagonistes del món rural han d’estar al territori. Moltes voltes els portaveus del món rural no hem sigut la gent del territori, sinó persones amb un discurs mediambientalista mal entès”, explica Ripollès, per a qui els municipis haurien de poder tenir més “marge de maniobra en la gestió pròpia de qüestions urbanístiques, forestals o mediambientals”. “Això seria bàsic per fer front a les desigualtats”, rebla el morellà.

“Totes les administracions haurien d’incorporar una perspectiva rural (a l’igual que s’adopten perspectives de gènere) a l’hora de redactar les lleis i les normatives. La pregunta que cal fer-se és senzilla: com afectarà l’aplicació d’aquesta normativa l’espai rural?”, exposa Luis del Romero, geògraf i professor de la Universitat de València. Del Romero, que forma part del col·lectiu Recartografías, una associació de custòdia del territori, fa una passa endavant i llança una proposta engrescadora que va més enllà dels pegats i invita a reconduir les polítiques antidespoblament actuals: “Si volem poblar, cal una nova carta pobla per tornar a poblar allò que s’ha despoblat per raons polítiques, no naturals, on s’especifiquen uns privilegis per a aquells que viuen en el món rural”. En un context advers, del que es tracta és de fer més atractives les àrees demogràficament deprimides. Del que es tracta, més manco, és de recuperar aquells privilegis que els reis i senyors feudals atorgaven als súbdits perquè s'instal·laren en una determinada zona o deixaren de pagar una sèrie d'impostos després d'algun desastre natural. Ara, les propostes des de l’acadèmia i l’espai rural són diverses: exempcions fiscals, disminució de taxes, pagament per serveis mediambientals, polítiques públiques d’habitatge...

 

Esquelles de futur

Al Prat de Cabanes, aquest dissabte de matí les vaques de raça asturiana de Fernando Robres brostegen tranquil·les. Fa tres setmanes que van arribar a aquest parc natural i hi romandran fins al mes de maig, quan faran el camí de tornada cap a terres de Terol, on tenen la base. Robres és un dels pocs ramaders que al País Valencià continua fent la transhumància. Fins fa dos anys les vaques passaven l’hivern a Vistabella, a la comarca de l’Alcalatén, però fa dos anys iniciaren un projecte pilot, emparat pel programa europeu Life, per introduir el ramat al prat, una zona humida d’alt valor paisatgístic. “Feia 25 anys que no es deixava pasturar animals perquè pensaven que això afectava negativament l’ecosistema. Però 25 anys després s’han adonat que la vegetació creixia tant que ni tan sols els ocells podien accedir als aliments”, explica Robres, natural d’un poblet de Terol, Mosquerola, a tocar de la frontera amb Castelló.

Robres, de 49 anys, va heretar l’ofici del seu pare, per bé que ell s’especialitzà en les vaques “perquè requereixen molta menys dedicació que no les ovelles”. Primer va iniciar una explotació convencional, on es barrejava el brosteig amb el pinso. Després impulsà la Indicació Protegida (IGP) del Maestrat. El 2011 va fer un pas més enllà i es va convertir en el primer —i de moment únic— ramader vaquí al País Valencià amb la certificació ecològica. La carn, la comercialitza a la carnisseria que ell i la seua dona regenten a Castelló des de fa 28 anys. “Ens vam adonar que a banda i banda de la carnisseria teníem un supermercat. Ens n’havíem de diferenciar i vam apostar per fer-ho per aquesta via”, relata.

De les hores que ell i la seua família hi dediquen no se’n penedeixen pas. El negoci els funciona i la demanda no ha parat de créixer en els últims anys. L’aposta pel valor afegit ha tingut la resposta dels consumidors. El seu fill, que té 17 anys, ja estudia per seguir els seus passos; la continuïtat, doncs, està assegurada. El seu és, tanmateix, un cas força extraordinari. Són molts els actuals ramaders del País Valencià que no troben relleu generacional. “La burocràcia i unes normatives massa restrictives estan provocant que moltes explotacions s’abandonen en arribar l’edat de jubilació. Hi ha ajudes que acaben perdent-se per no fer tota la paperassa”, explica Robres, que està habituat a donar un cop de mà als companys ramaders que no estan acostumats a la feina de despatxos.

 A voltes, els protocols tampoc no ajuden. “Per exemple, si un ramader de Xodos necessita una guia [un certificat sanitari per moure animals vius] ha de sol·licitar-la a l’Oficina Comarcal d’Agricultura de Vall d’Alba. Per a un ramader que treballa a soles això significa perdre mig matí. Pot semblar una qüestió sense importància però no ho és. Abans, el veterinari dedicava unes hores per setmana a anar als pobles i repartir-les. Quan jo necessito una guia i la sol·licite a Terol me l’envien per correu electrònic”, explica Robres, que coneix bé els tràmits al País Valencià i l’Aragó, ja que les seues vaques necessiten la certificació de totes dues autonomies.

Al País Valencià, per exemple, la taxa de certificació costa 2.000 euros; 1.500 a l’Aragó. Al País Valencià rep 250 euros en ajudes per fer ramaderia ecològica; a l’Aragó 6.000. Recentment va cobrar les ajudes corresponents a l’any 2015. “Som conscients que és molt important complir amb les normes sanitàries i de traçabilitat, però en ocasions són tan estrictes que són impossibles de complir. Si volen donar suport a la ramaderia extensiva seria desitjable que ens escoltaren més i foren realistes en el que ens exigeixen”, es plany Robres. Les polítiques de la PAC han esdevingut un mal de cap per al seu sector. “Per què els austríacs i els alemanys sí que poden tenir una legislació adaptada a la seua realitat?”, es pregunta el geògraf Luis del Romero. A França l’activitat artesanal —també l’agroalimentària— disposa d’una normativa específica, una legislació, en definitiva, que cuide els qui continuen tenint la terra com el seu mitjà de vida.

“Hem d’agilitzar i simplificar les coses perquè al món rural hi ha emprenedors però en massa ocasions es senten abandonats”, assegura Rhamsés Ripollés. Alguns ramaders de Morella han hagut d’esperar fins a tres anys per rebre l’autorització de la Conselleria d’Agricultura per ampliar les seues explotacions. “Podríem pensar que el del desequilibri territorial és un problema només dels pobles, però no ho és —diu—. Aquest també és un problema de les ciutats”. Al capdavall no es tracta de donar un tracte de favor, sinó de trobar la manera de donar opcions de vida a les persones que viuen a l’interior, en un escenari que ara se’ls presenta advers i que, altrament, pot esdevenir definitivament funest.

 

------------------------------------------------------------------

L’accés a l’habitatge, un problema amagat

Millora de les carreteres, serveis sanitaris, escoles obertes, llocs de treball... Són algunes de les reivindicacions que històricament s’han esgrimit des del medi rural. Tanmateix, hi ha altres mancances que han quedat invisibilitzades. La de l’accés a l’habitatge, per exemple. La qüestió és molt paradoxal: són municipis amb un parc d’habitatge important però on no viu ningú, alhora que els qui necessiten residir-hi —ja siguen joves del municipi o persones que circumstancialment hi han de treballar— tenen dificultats per accedir a un habitatge. El problema es repeteix a molts indrets: hi ha, d’una banda, segones residències que no entren al mercat de lloguer; de l’altra, cases deshabitades que no reuneixen les condicions d’habitabilitat necessàries. “Malauradament és un problema que no està en l’agenda pública”, adverteix Àgueda Vitoria, una jove antropòloga que va haver de remoure cel i terra per trobar una casa on habitar al seu propi poble, l’Alqueria d’Asnar, a la comarca del Comtat. “Ens trobem que tenim mestres, professors i persones que han de fer treballs puntuals que no troben pisos o cases per llogar”, hi afig l’alcalde de Morella, Rhamsés Ripollès.

“Hi ha una qüestió afectiva en tot plegat —indica el geògraf Luis del Romero—. Hi ha molta gent que es resisteix a vendre o a llogar i, quan per fi es decideixen, demanen preus irreals”. Hi hauria manera de resoldre aquest problema? Del Romero posa sobre la taula la llei de Biodiversitat aprovada l’any 2007 que reconeix la custòdia del territori com una possibilitat a l’abast de particulars i tercer sector. Consisteix en acords, ja siguen verbals o escrits, voluntaris entre els propietaris i un particular o col·lectiu que es comprometen a conservar un bé. “En principi la custòdia es plantejava en termes de patrimoni mediambiental, però potser podria plantejar-se en béns patrimonials”, explica. L’organització de la qual ell forma part, Recartografías, ha rehabilitat un barri abandonat del municipi de Terol, San Agustín, a a través d’aquesta formula, després d’haver arribar a un acord amb l’Ajuntament. Han endreçat les cases, l’antiga escola i la tenda i aquest mateix cap de setmana tenien previst inaugurar allí el Museu dels Masos i la Memòria Rural.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.