L’essència de la política consisteix a distingir l’amic de l’enemic, de la mateixa manera que l’estètica s’ocupa de diferenciar la bellesa de la lletjor, la moral discrimina entre el que és bo del que és dolent o l’economia discerneix què és profitós i què no ho és. Això va escriure el 1932 Carl Schmitt en una fórmula sintètica i categòrica que ha fet fortuna. El jurista alemany va tindre molt de predicament a l’Espanya franquista i l’ultramuntà espanyol Donoso Cortés era un dels seus referents polítics i intel·lectuals. No debades tots dos defensaven —això sí, amb gairebé un segle de diferència— que la dictadura, i no pas la democràcia, era la millor forma de govern per contrarestar el caos polític desfermat per la Modernitat revolucionària. Però mentre el marquès de Valdegamas i fàmul de la regent Maria Cristina va limitar-se a deixar-ho per escrit en un discurs que el va fer cèlebre arreu d’Europa, l’alemany ho va poder posar en pràctica tot afiliant-se al partit nazi i donant cobertura jurídica als excessos de Hitler, a més d’escriure el pertinent patracol al respecte, per descomptat.
Fa uns quants anys que aquesta visió agonal de la política —tan simple com simplista— s’ha instal·lat en l’esfera pública espanyola, atiada per una fragmentació partidista inèdita en el sistema parlamentari sortit del 1978. Tot s’ha reduït a assenyalar —i blasmar— l’enemic o els enemics. I tot va tan de pressa que l’enemic d’ahir és el soci de govern de demà. Però l’enemic no només prolifera i canvia, també ho fan els noms que hom utilitza per designar-lo i, sobretot, denigrar-lo. Paraules que abans servien per transmetre idees són utilitzades ara com armes llancívoles en la confrontació partidista. És el que ha esdevingut últimament amb la paraula «constitucionalista». Tradicionalment, el concepte identificava al partidari d’un govern regulat per una constitució que reconeixia drets individuals i establia la separació de poders. El constitucionalista primigeni era, per tant, un espècimen privatiu del món modern nascut arran de les revolucions americana i francesa. Un individu que s’enfrontava a les forces de la reacció en defensar una forma de govern polític derivada de la sobirania popular i limitada per les regles de joc que el poble —i no el sobirà— determinava, almenys en teoria. Darrere de la paraula s’amagava, doncs, tota una lliçó de la història política dels dos darrers segles.
Però ara ja no. D’ençà de l’1 d’octubre del 2017, aquí el mot serveix per establir una nova barrera que distingeix no només els amics dels enemics, sinó també els bons dels dolents, el profitós de l’aprofitat, el que és formós d’allò que és deforme, grotesc i indesitjable. És curiós que el diccionari de la RAE siga l’únic que incorpore a la paraula una accepció —la tercera— que identifica al constitucionalista com algú «que defiende la Constitución vigente en un Estado», cosa que no fan el francés, l’italià, l’anglès, el portuguès ni per descomptat el català. Tampoc el Diccionario del español actual publicat el 1999 i reeditat el 2011. Potser és casualitat o té tota la intenció. O potser siga un reflex de la convulsa història constitucional espanyola. Que és una història ben trista. Perquè durant els segles XIX i XX cada Constitució es promulgava sempre en detriment de l’anterior. Entre 1812 i 1978, l’Estat espanyol va viure seixanta-dos anys de negació radical del constitucionalisme (sexenni absolutista, dècada ominosa i dictadures de Primo de Rivera i Franco) i uns altres setanta-vuit de constitucionalisme oligàrquic i antidemocràtic (Constitucions de 1845 i 1876). Només durant trenta dels cent setanta anys transcorreguts entre ambdues dates hom ha viscut sota règims polítics que podríem considerar constitucionals i democràtics: són els períodes de vigència —curts, en tots els casos— de les Constitucions de 1812, 1837, 1868 i 1931. Ho diu Roberto Blanco Valdés, que no és cap separatista bolivarià, sinó catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Qui, per cert, no s’està de reconèixer que la Constitució del 1978 dona ja mostres de fatiga, «tantas que la conciencia sobre la necesidad de su reforma ha ido extendiéndose, entre juristas y políticos, a velocidad uniformenente acelerada». Clar que això ho deia al pròleg de la segona edició, el 2011, és a dir abans que el sobiranisme català tingués, pel que es veu, la capacitat d’aturar moviments accelerats i paralitzar per complet polítics i juristes.
Els pretesos constitucionalistes espanyols parlen com si els seus adversaris no ho foren. L’argumentació és, evidentment, capciosa. La fal·làcia que fan servir consisteix a prendre el particular —la Constitució del 1978— com un universal: qui no és partidari d’aquesta constitució no ho és de cap. Aqueix sofisma forma tot l’entrellat, per exemple, del discurs de Cayetana Álvarez de Toledo. Però, és clar, no cal que el discurs polític estiga regit per les regles de la lògica i la correcta argumentació. Si Schmitt tenia raó, en política es tracta de distingir —i anorrear— l’enemic, així que tota fal·làcia és benvinguda si serveix per a fer facècia de les opinions polítiques alienes. Avui la paraula «constitucionalista» no serveix tant per a designar ningú com per assenyalar l’altre, identificant-lo com un modern reaccionari, partidari d’un poder arbitrari i atrabiliari, debel·lador de la llibertat i la igualtat tan costosament adquirides: algú, en definitiva, que atempta contra les coses més sagrades. No és casual que Ciudadanos acuse la portaveu d’EH Bildu de «blasfemar» contra les víctimes del terrorisme. També fou Schmitt qui afirmà que tots els conceptes centrals de la teoria política moderna són conceptes teològics secularitzats. Pel que sembla, la Constitució espanyola del 1978 és ara paraula revelada, nou text sagrat. Ben mirat, no és estrany que —sobretot— el Partit Popular siga tan fidel a les tesis del kronjurist alemany: al cap i a la fi el seu fundador, Manuel Fraga Iribarne, es vantava de ser un dels seus deixebles més fidels. Fins al punt d’organitzar-li públics homenatges mentre fou director de l’Instituto de Estudios Políticos, el think tank del franquisme.
