Segurament el nacionalista més perillós és el que ignora que ho és. Cayetana Álvarez de Toledo n’és un exemple perfecte. És única diputada que, des de Catalunya, envia el Partit Popular a les Corts generals ha centrat gran part —si no tota— la seua campanya electoral a dir fàstics del nacionalisme en general i del català en particular. El nacionalisme és el causant de tots els cataclismes anteriors, actuals i de l’avenir. Ella, en canvi, no es considera nacionalista: la seua pàtria és la llibertat i la veritat, que segons sembla entén en termes absoluts i gens relativistes. Tant, que la seua veritat està més pròxima al dogma que a les tremoloses certeses de les ciències naturals, sempre amb l’ai al cor de ser contrastades o falsades.
Però el cas és que no hi ha, a la ciència ni enlloc, cap punt de vista neutral: com afirma el filòsof nordamericà Hilary Putnam, no existeix cap God’s eye view des del qual observar la realitat. La realitat nacional, siga el que siga això, tampoc. Ras i curt, vol dir que Álvarez de Toledo i la cohort de periodistes que la festegen combaten un nacionalisme des d’un altre nacionalisme. En aquest cas, aquell que creu que l’estat espanyol és una substància indivisible i inalterable: un valor absolut i no gens relatiu. Però que la Constitució espanyola del 1978 afirme fonamentar-se en la «indisoluble» unitat de la «Nación española» —amb pertinents majúscules—no passa de ser una peripècia jurídica conjuntural: si els nordamericans haguessin respectat el marc legal que els regia com a colònia britànica, no s’haurien independitzat mai. Tampoc l’Argentina, una de les nacionalitats de la marquesa de Casa Fuerte. Algú potser s’enganye i pense que no és nacionalista, sinó que es limita a defensar un statu quo legal, històric i polític preexistent. Però això tampoc se sosté: l’única manera de no ser nacionalista —partidari d’una o altra nació— seria la indiferència, és a dir que tant els donés la unitat d’Espanya com la independència de Catalunya. I n’hi ha de ben pocs, així. La solució cosmopolita tampoc n’és una opció, per bé que tinga un bell dir: actualment els únics veritables apàtrides són els refugiats. I no crec que ningú els envege la sort.
Però si tothom ho és, de nacionalista, aleshores què diferencia el bon nacionalisme del dolent? L’holandés Joep Leerssen afirma sense ambages que «el nacionalisme dolent sempre és el nacionalisme dels altres». Ho diu al prefaci a l’edició catalana del seu llibre El pensament nacional a Europa. Una història cultural, recentment traduït per l’editorial Afers. En aquesta visió dicotòmica es fan servir com a metralla política termes exageradament contraposats: «diem que la nostra autoidentificació nacional (la «bona») és cívica, democràtica i inclusiva, mentre que la d’«ells» és etnicista, imperialista i/o excloent». La premsa dels últims anys n’està plena, de visions interessadament maniquees com aquesta. Però potser l’exemple més paradigmàtic és l’anomenat manifest «de los libres e iguales» que la insigne diputada va encapçalar el 2014 juntament amb altres «intel·lectuals» espanyols suposadament no nacionalistes. S’hi acusa l’independentisme català de coses ben grosses: d’anteposar la identitat a la ciutadania, de passar per sobre dels drets fonamentals de les persones, de menysprear el pluralisme social i polític, d’agermanar-se amb el populisme aintieuropeu i de promoure la derrota de la democràcia. És, gairebé fil per randa, un exemple impecable del que afirma Joep Leerssen que no paga la pena d’esforçar-se a contradir aquí: el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca ja ho va fer de manera rotunda i primorosament argumentada en un capítol —memorable— de La desfachatez intelectual, on blasma el poc rigor amb què els escriptors espanyols analitzen la política en les pàgines dels periòdics de tirada estatal. La nostra protagonista hi apareix en moltes pàgines. No podia ser altrament, atenent el poc de rigor intel·lectual—i el molt de rigor mortis ideològic— que fa servir aquella furibunda nacionalista que és —i que potser no sap o no vol saber que és— Cayetana Álvarez de Toledo.
