Llegeixo al digital El Confidencial un article molt interessant de Jorge Dezcallar de Mazarredo. Comença dient, i no tradueixo perquè no sembli que interpreto: El haber sido un imperio pero ya no serlo le complica a uno la vida porque le lleva a tomar decisiones equivocadas, decisiones que en otro tiempo pudo imponer a los demás pero que hoy causan sorpresa y estupor. Y que no son aceptadas. I més endavant afirma que aquests problemes s’agreguen quan a un règim present todavía le quedan resabios imperiales, sobre todo cuando esa herencia se combina con una ideología nacionalista. Em sembla un anàlisi molt fina, que explica moltes coses. El comparteixo.
L’article en qüestió parla de Turquia. I crec certament que la Turquia moderna no es pot entendre sense aquest pas forçat de l’Imperi otomà a la nació turca. També parla de la Gran Bretanya, i situa —crec que encertadament— una part del corrent que porta al Brèxit en la nostàlgia de la pèrdua de l’antic imperi i els seus efectes. I encara un tercer exemple: la Rússia de Putin, que no ha paït el pas de l’Imperi tsarista a la federació russa. Ara, el que em sembla curiós és que no esmenti l’exemple més clar i més rotund, al meu parer, del principi universal que ha establert al començament de l’article: Espanya; o, si es vol, Castella. Espanya va ser un imperi, i al segle XIX es va haver de convertir en un estat nació. Manté resabios imperiales, absolutament barrejats —només calia sentir el debat d’investidura de Sánchez— amb una ideología nacionalista. I això l’ha portat a prendre decisiones equivocadas, que fora causen sorpresa y estupor, tal com ha mostrat la sentència del Tribunal Europeu sobre Oriol Junqueras. Espanya és un exemple de llibre del que diu Dezcallar. Però un exemple que ell s’absté d’esmentar, mentre n’esmenta d’altres més llunyans.
El tema que ens proposa Dezcallar encara dona per més, sobretot si s’aplica al cas espanyol. Quan els antics imperis han hagut de reconfortar-se en estats nació han tingut problemes greus a l’hora de definir la nació. Quan l’Imperi otomà passa a ser un estat nacional turc, en definir la nació turca amb criteris ètnics i religiosos, combat violentament les seves minories interiors: armenis, grecs, jueus i finalment kurds. Quan l’Imperi britànic ha de ser un estat nació, acaba preguntant-se quina és la nació, la Gran Bretanya o Anglaterra. I tenim un fort independentisme escocès, a més de la qüestió irlandesa. Quan l’imperi colonial francès se’n va en orris, després de la Segona Guerra Mundial França proclama que Algèria és una part de la nació francesa, i els nens algerians són educats amb llibres de text que parlen de nos ancêtres, le Gaulois. Espanya afirmava a la Constitució de Cadis que la nació espanyola estava formada pels espanyols de tots dos hemisferis. Cuba no era vista com una colònia a finals del XIX, sinó com una part de la nació espanyola. Amb la pèrdua dels territoris d’ultramar, Espanya s’ha de constituir en un estat nació i ha de definir la seva nació. Ho fa sota una matriu castellana i uniformitzada. I només cal mirar la situació actual, d’una manera molt problemàtica.
La nostàlgia dels antics imperis, d’allò que es va ser i ja no s’és, em sembla també un ferment de molts dels autoritarismes moderns. El feixisme mussolinià crea tota una simbologia, començant per la salutació a la romana, que intenta enllaçar la Itàlia del seu moment amb l’Imperi romà. D’una manera més pedestre, el franquisme —i en general el pensament ultraconservador espanyol— s’ha fonamentat en la nostàlgia imperial. Des del yugo y las flechas reciclats pel falangisme fins a tota la pompa de la hispanitat, que curiosament torna a ser reivindicada avui per la dreta política i intel·lectual espanyola. També a Rússia i a Turquia la nostàlgia ha alimentat l’autoritarisme. I en l’islamisme polític, totalitari, hi ha present una nostàlgia dels vells bons temps de l’islam al món.
Una darrera reflexió: Jorge Dezcallar de Mazarredo, d’una família d’aristòcrates mallorquins servidors de l’Estat, és una persona intel·ligent, sens dubte. Ha estat ambaixador a Washington i Aznar el va fer cap dels serveis d’informació espanyols. Com pot ser que no s’adoni que quan explica els defectes dels antics imperis reciclats en estat nació està fent el retrat precís dels defectes actuals d’Espanya? No tan sols dels de Turquia o de Rússia o de la Gran Bretanya. També, i sobretot, d’Espanya. Algú em dirà que se n’adona però ho amaga. Jo crec que no se n’adona. Que la intel·ligència, la finor de l’anàlisi, el liberalisme intel·lectual, l’esperit democràtic de molts servidors brillants de l’Estat s’atura sempre, precisament, quan topa amb la paraula Espanya.
