Perpetrada la votació definitiva en segona ronda al Congreso que porta de nou Pedro Sánchez a La Moncloa, s’inicia la XIV legislatura espanyola amb no poques incògnites. La primera, saber amb qui se la juga Catalunya, amb quin dels molts i sovint contradictoris perfils del socialisme espanyol interlocutaran els qui s’asseguin a la futura mesa de diàleg que ha garantit l’abstenció d’ERC en la votació decisiva (i un punt agònica) d’aquest dimarts.
Personalment crec que no es donaven les condicions mínimes necessàries per facilitar la investidura del Sánchez de les mil cares. Sobre la legitimitat de l’acord, vestit públicament com un acte de (co)responsabilitat que té per objecte desbloquejar l’actual crisi política existent entre l’Estat espanyol i el Govern català, no hi ha res a dir. Em considero relativament nou en això de la política, malgrat l’entrada conscient i certament abrupta en la matèria, i potser per això puc empatitzar amb les necessitats d’uns i altres. El que trobo realment greu de l’acord anunciat és que no contempli com a condició sine qua non la fi immediata de la repressió. Ja no parlo d’amnisties sinó d’una cosa tan necessària com urgent i que no és altra que posar fi a aquesta persecució absurda i del tot improductiva per als interessos i prestigi de l’Estat i la Justícia espanyoles.
Em pregunto, en aquest sentit, què hi fa encara el vicepresident Junqueras tancat a Lledoners després d’haver estat escollit vicepresident primer del grup dels Verds/Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu. Seguirà, l’Estat espanyol segrestat per jutges i magistrats i per la dreta més negra i radical, incomplint sistemàticament les resolucions de la Cort Europea? Penso seriosament que Espanya es juga la seva permanència a la Unió posant a prova la paciència i tarannà no només el grup de Junqueras, la quarta força a l’Eurocambra, sinó la de la resta de demòcrates europeus que viuen amb incomoditat, estupefacció i preocupació la situació dels nous eurodiputats catalans —de tots, també del president Puigdemont i del conseller Comín, reconeguts sense pal·liatius i amb efectes retroactius.
Em permeto, en aquest primer article de 2020, compartir el còmput de finals de l’any passat vinculat a la repressió que exerceixen els poders fàctics de l’Estat espanyol contra l’independentisme. 2.510 (sí, sí, ho heu llegit bé). La xifra inclou des dels més de mil ferits de l’1 d’octubre de 2017 fins als detinguts a recer de la protesta postsentència (que són gairebé 250), els detinguts el 20 de setembre de 2017 (14), els de febrer de 2018 pel bloqueig de l’accés al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (13), els 3 detinguts pels Mossos d’Esquadra que protestaven per la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya, els regidors que no han anat a declarar quan han estat citats, les 12 persones en presó preventiva, les dues tancades en un CIE, els 18 investigats per haver clonat webs tancats, també els 18 docents investigats o la persona deportada al Marroc... El llistat contempla igualment la vergonyosa xifra de 712 que reflecteix els 67 alcaldes i alcaldesses citats a declarar —13 d’ells amb causes obertes.
Què els diem, a aquestes persones? Podem confiar en l’aliança PSOE – Unidas Podemos com a garant dels drets i les llibertats individuals i col·lectives que cínicament defensava la presidenta Batet al Congreso, la casa de tots on “es pot parlar de tot”? Precisament per garantir que als parlaments —també al català— es pot parlar de tot tenim la presidenta Forcadell tancada a Mas d’Enric. Disculpeu l’escepticisme però em quedo amb aquell vell eslògan de campanya del president Montilla: “Fets, no paraules”. En seran capaços?
