Els resultats de les eleccions al Regne Unit no deixen lloc a cap equívoc: els britànics volen abandonar la Unió Europea i Escòcia no ho vol fer. Ho demostra el resultat final: el Partit Conservador de Boris Johnson aconsegueix 364 representants dels 650 de la cambra baixa, 39 per damunt de la majoria absoluta i 46 diputats més dels que ja tenien. I els escocesos, que compten amb 59 parlamentaris, en tindran 48 de l’Scottish National Party, que aposta per la independència del país i per la seua continuïtat al si de la Unió Europea. El resultat encara és més rellevant si es té en compte que l’SNP ha guanyat 13 escons respecte als que ja tenia i que, a Escòcia, els conservadors de Boris Johnson n’han aconseguit sis, i han reduït a la meitat els vots que van tenir durant els anteriors comicis.
Les eleccions, per tant, deixen dues lectures clares. El Regne Unit vol eixir d’Europa. És una realitat que les institucions, els governants i els europeus que creen l’opinió pública han d’assumir. I ho han de fer per aprendre dels seus errors i per evitar que una situació així es torne a produir. El relat establert per desprestigiar el Brexit ha anat adreçat a titllar els britànics de racistes i d’euròfobs. És evident que part de l’euroescepticisme duu incorporats aquests trets, però el cert és que Europa s’ha mostrat impotent davant les exigències dels governs que integren la Unió. Entre més coses, les institucions europees encara estan ben lluny de ser allò que haurien de ser i de fer complir als Estats tot allò que imposen per llei. Europa ha estat aprofitada, en molts casos, pels Estats per traure rèdits, per malversar els diners procedents de la Unió en projectes distints als quals estaven destinats, per ser rescatats d’un endeutament irresponsable que va afectar fonamentalment els països del sud. Davant d’això, Europa no ha estat capaç d’imposar-se.
Lluny queda el projecte de cohesió iniciat un cop es va acabar la Segona Guerra Mundial. El projecte europeu, en comptes d’esdevenir una unitat verdadera capaç de tutelar els països integrants, ha caminat cap a la formació d’un club d’Estats en què cadascú defensa de manera egoista i singular el seu statu quo, passant sovint per damunt de l’interès comú, de les regles del joc establertes —objectius climàtics, límits d’endeutament, acollida de refugiats, etc.— i també de la democràcia.
Precisament és democràcia el que defensa el projecte escocès. El Regne Unit va tenir la virtut inèdita a Europa de promoure un referèndum d’independència en què va guanyar la permanència d’Escòcia. Ara, amb el Brexit, les coses han canviat i Escòcia ha de poder celebrar un segon referèndum que, segurament, tindrà un resultat contrari al de 2014. Europa, amb seguretat, defensarà la independència del país, sabedor que retindrà aquest territori que no voldrà continuar sent britànic a canvi de deixar de ser europeu. Però Europa no pot afavorir o no el dret a l’autodeterminació d’un país en funció dels seus interessos immediats. Per no tornar a caure en l’error de ser tutelada pels Estats, Europa ha d’estar per damunt d’interessos egoistes que atempten contra la seua integritat i contra el seu esperit democràtic i de cohesió. La manera com es resolga la qüestió escocesa, com també la qüestió catalana —que serà decisiva aquesta setmana amb el pronunciament definitiu sobre les condicions d’eurodiputats d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín— definirà, en gran mesura, el futur democràtic de la Unió Europea, que ha de continuar existint i ha de ser més forta amb el Regne Unit o sense.
