La batalla més àrdua i de més transcendència pel país s’està produint a les regions metropolitanes, entre un PSC que tracta de preservar els seus bastions enfront d’una ERC que tracta de discutir-li aquesta condició de partit hegemònic. Aquesta no és una batalla més, és la mare de totes les batalles. Aquí és on realment ens juguem el futur de país. La qüestió és senzilla. Avui l’independentisme ja és hegemònic a la major part del territori, excepte a l’anomenat cinturó vermell i altres regions metropolitanes. Un cinturó vermell que també ha estat temptat de prendre el color taronja.
L’independentisme cobreix la major part del territori. Excepte algunes comarques com el Baix Llobregat o en bona mesura els vallesos, sobretot l’Occidental, el Tarragonès i el Barcelonès. Però són precisament aquestes les comarques més poblades, de molt. Només el Baix Llobregat suma més de 800.000 habitants, més que totes les comarques de la província de Girona. El Vallès Occidental en suma més de 900.000, més de dues vegades tota la província de Lleida. El Vallès Occidental i el Baix Llobregat sumen pràcticament tants habitants com les prop de 35 comarques que engloben les províncies de Lleida, Tarragona i Girona.
L’estratègia d’ERC prioritza disputar el poder territorial del PSC, conscients que només amb majories molt més homogènies a tot el territori serà possible bastir un nou país, l’anhelada República Catalana davant la construcció del mite de Tabàrnia. Per abordar el nou embat no podem tenir forats negres electorals i de representativitat del sobiranisme. ERC té una estratègia clara de país, diàfana en aquest punt. Qui més i millor ho sap és l’astut líder del PSC, Miquel Iceta, que ha fet treure els colors a la bancada postconvergent al Parlament. Quan Iceta parla amb eloqüència i verbalitza la seva estratègia, el gruix dels diputats de Carles Puigdemont no saben on mirar, acoten el cap o fan com si sentissin ploure. Perquè són col·laboradors necessaris de l’estratègia del PSC contra ERC, contra l’independentisme.
Iceta responia així a Ciudadanos quan li qüestionaven els seus acords a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona. Ras i curt, tot es va fer per impedir que ERC (l’independentisme va dir Iceta) presidís l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació. A l’Ajuntament ho van fer cedint l’alcaldia a Ada Colau. A la Diputació no van haver de cedir res. A efectes simbòlics, el llaç groc de la façana de la institució va ser el primer que va caure. I la nova convergència no va dir ni piu. I més enllà d’allò simbòlic, els de Puigdemont —amb el seu consentiment personal— van regalar gratis et amore el tercer ens més poderós del país al PSC.
A què responia la decisió? Fa de mal dir. I totes les explicacions sonen a excusa de mal pagador en el millor dels casos. La conseqüència, però, és òbvia i no pas menor. I dibuixa una estratègia, de facto, que converteix Junts per Catalunya en la crossa del PSC per retenir el seu poder territorial. Així ha estat precisament al Vallès Occidental i al Baix Llobregat. La paradoxa no pot ser més estrident. Els mateixos que branden la unitat com a arma llancívola i alliçonen sistemàticament, pacten alhora amb el PSC (amb les honroses excepcions de Lleida i Tarragona) per impedir que ERC llevi alcaldies i presidències supramunicipals precisament als d’Iceta. Quin paper més galdós. La propaganda i la retòrica de flamarada encesa contrasten amb una praxi política i estratègica a les antípodes.
Iceta ha sabut trobar un aliat, tal vegada inesperat (o no) per retenir bona part d’aquells ens sobre els quals sustenta el seu poder un PSC que els podrà seguir administrant discrecionalment, de vegades com un cortijo, enfront d’una Esquerra Republicana de Junqueras que esdevé l’única amenaça al PSC. L’única.
Ara, ha arribat el torn de Montgat, al Maresme. Junts ha decidit fer fora de l’alcaldia la republicana Rosa Muntané, que va guanyar clarament les eleccions municipals. Junts ja va fer l’impossible per tancar un acord amb Ciudadanos i PSC per impedir la presidència republicana al Consell Comarcal. No se’n van sortir. Però sí a Montgat, on tornaran a donar una alcaldia al PSC amb el suport de C’s. Seria una anècdota —singular però només una anècdota— si no fos que aquest acord s’estén com una taca d’oli. La realitat és molt tossuda per més que es vulgui disfressar.
Junts llangueix al Baix Llobregat i a la major part de la regió metropolitana. Orfes de representació en grans ciutats (l’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, el Prat de Llobregat, Gavà o Viladecans) han acabat per trobar, allí on encara són presents, una raó de ser: la crossa del PSC.
