Dimarts dia 3 de desembre, a la ciutat alemanya d’Erfurt es va presentar L’home, la naturalesa i la tècnica, l’última obra de l’artista Josep Renau. A propòsit d’aquest esdeveniment es va celebrar un acte oficial al qual van assistir autoritats polítiques d’Alemanya, com ara el president del land de Turíngia, Bodo Ramelow —de Die Linke, qui ha manifestat públicament la seua solidaritat amb els presos polítics catalans—; o l’alcalde d’Erfurt, el socialdemòcrata Andreas Bausewein. Malauradament, la importància que els alemanys han donat a la recuperació de l’obra de Renau no es va veure reflectida en les autoritats valencianes, absents en l’acte celebrat a Erfurt.
El de Renau no sols va ser un exili polític: també ha estat un exili cultural. Nascut a València el 1907, va ser un dels principals muralistes de la Segona República i de la Guerra Civil espanyola. Durant aquell període bèl·lic va ser nomenat director general de Belles Arts a València i van ser molts més els reconeixements a la seua professionalitat i a la seua vàlua artística. Militant del Partit Comunista, va patir l’exili que van haver de patir tants altres quan es va imposar el franquisme. Renau va anar a parar, primer, a Mèxic i després a la República Democràtica Alemanya. A l’est d’Alemanya el continuen reconeixent cada dia.
Els qui van promoure la Transició espanyola van intentar convertir Josep Renau en un símbol de la reconciliació i el pintor va acceptar aquest paper. Una vegada restaurada la democràcia, la primera exposició de Renau es va establir a Morella, capital dels Ports. Renau va tornar de l’exili amb la intenció de muntar un centre d’ensenyament a València per educar nous artistes. Malgrat que els governants del moment s’hi van comprometre —era l’època de Joan Lerma com a president de la Generalitat Valenciana i de Ciprià Ciscar com a conseller de Cultura—, la proposta va acabar sent ignorada i va quedar en no res. Era el segon exili de Renau, qui no va ser reconegut com mereixia per les institucions valencianes. Decebut, el pintor va tornar a Berlín, on va morir el 1982.
A la vista dels esdeveniments, no cal dir que les autoritats alemanyes han mostrat un interès per l’artista valencià molt més important que el de les institucions del seu país. La Fundació Renau, creada per protegir i difondre el llegat de l’artista, va mirar de retornar la seua obra a la ciutat en què va nàixer, però aquelles operacions van comptar amb la passivitat de les institucions públiques valencianes: ni l’Ajuntament del cap i casal, ni la Generalitat Valenciana ni l’Institut Valencià d’Art Modern, en aquell moment dirigit per Consuelo Ciscar —implicada en un cas de presumpta corrupció—, es van presentar a les reunions organitzades per la Fundació. Tot fa pensar que si l’obra de Renau haguera tornat a València, atès el poc interès de les institucions, hauria quedat oblidada en un calaix per sempre més. En canvi, gràcies a l’interès de la Fundació Wüstenrot, d’Alemanya, l’últim mural de Renau ha estat restaurat amb la inversió de 800.000 euros.
Recentment, el Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona ha oferit una exposició amb èxit de Renau. L’interès, per tant, no sols ve de fora. És una llàstima, per tant, que les institucions valencianes no mostren més interès per un artista que haurien de convertir en símbol i emblema. Però Renau, víctima de la falta de compromís, continua exiliat després de mort.
