Constato amb certa perplexitat com, tot just després de les eleccions del 10N i en plenes negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, el PSC reobre el debat sobre la immersió lingüística. En aquest sentit, la piulada de la diputada Eva Granados resulta tota una declaració d’intencions: “Els socialistes diem hola a una societat plurilingüe que preservi el català i que garanteixi sense complexes un bon domini del català i castellà i de l’anglès respectant el criteri pedagògic i adaptant cada projecte lingüístic de centre al seu entorn #bongovern”.
A aquest “dir-ho tot sense dir res” s’hi suma l’entrevista que el cap de setmana passat regalava Miquel Iceta a RAC 1: la vaig poder seguir per internet a temps real i em va servir a manera de fotografia de la crua realitat. En ella, un sempre hàbil (i cínic, com ha demostrat en tot aquest llarg procés “de Procés”) Miquel Iceta matisava la postura del PSC, com ja havia fet de manera prèvia a les televisions, assegurant que el seu és un model “corrector” que busca equilibrar el domini de les llengües segons l’entorn sociolingüístic, etcètera, etcètera. Iceta, el Murri, sabedor d’on feia l’entrevista, afegia: “En alguns entorns de l’Àrea Metropolitana de Barcelona falta català a l’escola. El castellà no té problemes [a Catalunya], però té marge de millora”. En el tram final de l’entrevista, Iceta va respondre les preguntes dels tertulians del programa. Una d’elles va fer-la el periodista gallec Anxo Lugilde, evidentment en castellà. Després d’haver fet tota l’entrevista en català, Iceta va respondre a Lugilde en castellà i aquest últim va demanar-li de manera immediata,“En català, si us plau”. “Ah, ah, doncs llavors en català”, afegia Iceta. Però no va acabar així la cosa... A la repregunta de Lugilde, Iceta va respondre de manera reflexa, de nou, en castellà tot i que ràpidament se’n va adonar i va canviar novament d’idioma.
Sigui com sigui -anècdota, simptomatologia d’una determinada realitat cultural i lingüística o senzillament política-, l’actitud d’Iceta em remet a la campanya “No em canviïs la llengua” que es va presentar a finals del mes de setembre passat, amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística, i que va iniciar a Twitter l’activista Rosario Palomino. L’objectiu de la iniciativa és conscienciar els catalanoparlants perquè no canviïn de llengua quan creuen que els seus interlocutors no han nascut a Catalunya. Seria una mica l’antipràctica dels dirigents socialistes que durant dècades s’han dedicat a fer actes arreu de l’Àrea Metropolitana estricament en castellà, manllevant-los d’aquesta manera el que són uns drets lingüístics adquirits amb no poc esforç. S’escau la paradoxa que mentre els polítics socialistes organitzaven els seus actes en castellà, en un marc cultural “no català” no inclusiu, de pràcticament preservació de gueto, els fills dels receptors d’aquests discursos eren escolaritzats amb tota normalitat en català i, per tant, assimilaven també com a pròpia (tot i que no només, només faltaria!) la llengua catalana.
A aquest exemple hi sumo la denúncia recent de professors de secundària feta en el marc d’una jornada sobre el català a l’ensenyament secundari organitzada pel Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA) de la UB. En aquest sentit, els professors asseguren que el català no és llengua vehicular en molts instituts i que molts alumnes acaben la secundària sense saber parlar català. Greu.
Català, castellà, política. Tot plegat, arriba pocs dies després de celebrar el 30 aniversari de la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística. Davant de tot plegat, jo faria un prec no només als nostres representants polítics sinó també a la ciutadania, que ha d’estar en primera i darrera instància compromesa amb la defensa dels seus drets lingüístics: no només reclamem immersió en relació a la llengua, que s’ha demostrat efectiva i un d’aquests grans consensos de país que ara semblen poc més que paper mullat. El que sol·licito és la immersió des d’una perspectiva cultural global, que vagi més enllà de la llengua: demano no només voler i saber i poder parlar en català sinó relacionar-me en català, sentir en català, viure en català. Parlo de ballar en català, de fer teatre en català, de compartir l’amor pel patrimoni i la natura en català. De ser en català. Demano molt, en sóc conscient. Però en aquesta petició ens hi va poc menys que la vida. Tenim les eines: ens cal el compromís, la convicció i l’acció. I ens cal ja.
