Qualsevol persona amb experiència negociadora sap que, a l’hora de seure a una taula, les parts exposen sobre el tauler les seues pretensions de màxims. Aquesta és la manera de trobar, després d’un procés més o menys turmentós, algun punt de trobada que per la lògica negociadora no hauria d’acontentar cap dels actors en litigi. També hi ha la variable que una de les parts, normalment la que té la posició de força, negue a l’altra i s’enroque.
El problema s’enquistarà, guanyaran posicions i crèdit els extrems. I llavors s’entrarà en el terreny imprevisible de la conflictivitat i les males decisions d’uns i d’altres. La història, malauradament, ja està inventada: no debades, l’esdevenir de la humanitat és un seguit de conflictes més o menys ben resolts, resolts amb solucions discutibles i solucionats, és un dir, a canonades. En el segle XXI, amb tota l’experiència acumulada, les societats haurien de ser capaces de resoldre els contenciosos de manera civilitzada per no alimentar conseqüències gens desitjables.
Hem vist a Catalunya que l’espai que no ocupa el diàleg és envaït per l’aventurisme, la polarització, la repressió i la violència. La racionalitat i la mesura són triturades en benefici de l’insult i la pinzellada grollera, del periodisme de trinxera i la comunicació de bàndol municipal. Xarxes socials a banda, figues d'un altre paner. Entre la cridòria és impossible localitzar els discursos asserenats. No s’admeten els matisos. Tothom pren posicions i pocs s’atreveixen a alçar la veu per qüestionar el que s’està fent malament en el seu costat de la trinxera perquè li cauran pals a tort i dret. L’autocrítica s’ha convertit en un objecte de luxe.
Al costat, el factor igualment pervers del càlcul electorat. Els partits són maquinàries concebudes per guanyar adeptes en el curt termini, importen els objectius immediats, l’especulació i el moviment a colp d’enquesta, de fotografia fixa. Els riscos i la pedagogia són bandejats perquè ningú no s’exposa a llançar idees que no puguen ser captades ràpidament. Una ximpleria intel·lectual que és el pòrtic de la barbàrie.
La sentència del Suprem ha situat l’independentisme en una cruïlla que els partits i la societat civil afronten de manera dissociada. La temptació d’anar al darrere del jovent i no tan jovent en l’esclat de còlera cap a no se sap on, en un viatge sense brúixola ni mapa, sense objectius immediats factibles, és molt forta. Hi ha eleccions estatals en l’horitzó proper i, més endavant, comicis catalans. En joc hi ha la supremacia en el camp de l’independentisme. I les invocacions a la unitat d’acció són cada vegada més inoperants perquè els escenaris possibles, el necessari debat sobre què s’ha de fer a partir d’ara, són múltiples i divergents. S’ha trencat el consens. Ampliar la base i acabar forçant una negociació amb l’Estat o entrar en la dinàmica obtusa del pitjor és millor? Un dilema difícil.
Pitjor és sempre pitjor i rarament condueix a un escenari millor o més favorable. Una aposta per la tensió, el sofriment i una escalada repressiva en la qual l’Estat es mou com un cuc en un cadàver. Però l’opció del diàleg també està barrada. A Espanya s’està construint un consens entre els mitjans de comunicació i els partits polítics (de tot l’espectre ja) que ens aboca a eternitzar el conflicte. Les presses per aplicar a Catalunya, barroerament, els esquemes del País Basc i l’esgarrifós llast del terrorisme, obrin un abisme infranquejable.
Una bretxa engrandida per cimeres de l’absurd com ara tractar d’aplicar el mateix llenguatge sobre la condemna de la violència posant en el mateix pla uns aldarulls sense víctimes i els trets al clatell. Exigències procedents dels mateixos actors que, amb poques excepcions, no van condemnar la brutal repressió policial del referèndum de l’1-O.
Sembla que amb l’exhumació de Franco, discutible en la forma però no en el fons, s’està exhumant també el seu ideari
Els corrents de fons encara són més terrorífics. Sembla que amb l’exhumació de Franco, discutible en la forma però no en el fons, s’està exhumant també el seu ideari. Pedro Sánchez, de nou amb la calculadora a la mà, ha estat a punt d’extirpar del programa electoral del PSOE la visió federalista i plurinacional de l’Estat. Miquel Iceta s’atribueix haver avortat aquest intent, però el que subjau és una profunda insensatesa: davant el repte de Catalunya es vol respondre amb el retorn a les essències més ràncies i casposes de l’Espanya eterna i granítica.
Potser ja s’ha fet tard i la desafecció mútua és irresoluble, però amb això s’estaven tancant a pany i forrellat totes les possibles eixides, la negació infecta de la identitat de l’altre. I no sols a Catalunya. Com alertava Gustau Muñozen aquesta entrevista, la deriva posa també en qüestió el mateix autogovern del País Valencià i la resta de comunitats històriques.
Espanya potser sí que té mapa, però la brúixola està avariada. Els hereus de Millán-Astrayhan aconseguit matar la intel·ligència davant els nassos d’una esquerra espanyola poruga i inert, amb la seua complicitat i gràcies també a les mancances d’uns Unamunos contemporanis que renuncien a plantar cara i celebren acríticament l’ignominiós esdevenir dels fets. Vençuts i convençuts.
La victòria pòstuma del general colpista que victorejava la mort.
