Gustau Muñoz: «Ens estan glaçant el cor les dues Espanyes»

—A la introducció del dietari diu que després de la jubilació està treballant fins i tot més. Però amb una diferència substancial: ara és “amo del seu temps”.

—Jo he passat uns anys de treball molt intens, subjecte a un horari laboral. He estat molt a gust en Publicacions de la Universitat de València, fent una tasca centrada en l’edició de llibres i revistes, sobretot L’Espill, molt exigent. I l’escriptura demana tranquil·litat i concentració.

—El vertigen dels dies conté un subtítol certament ambigu, “Notes per a un dietari”.

—Aquesta és la gràcia, que el lector extraga les seues conclusions. És o no és un dietari? Segur que hi ha algun hipercrític que em diu que no ho és perquè no parle de la meua vida quotidiana i hi ha elements que són quasi com articles d’opinió. D’acord, però a mi, darrerament, la vena lírica de certs dietaris embadalits amb el paisatge o amb la darrera pel·lícula no em convencen. M’interessaven altres coses. Primer de tot, recuperar elements del passat vistos des d’avui, per explicar-nos el nostre present amb una visió històrica. Perquè estan passant moltes coses, però si no les contemplem amb perspectiva probablement no les entendrem. 

—Quan parla sobre algunes qüestions, com ara el tema de Catalunya, acaba els articles amb una actitud molt fusteriana, fent surar el dubte. Això és honest en un moment que molta gent mostra certeses granítiques.

—Com a valencians, nosaltres som observadors participants, que dirien els antropòlegs. No estem en primera persona en el procés, però estem amb el procés, i el patim de manera molt més directa que en uns altres llocs. Tot el que passa a Catalunya acaba afectant directament el País Valencià. I hem d’estar alerta. Respostes als grans interrogants que tenim són difícils llevat que sigues un dogmàtic o un sectari, de la qual cosa jo fuig com del dimoni.

—Però guanya el dogmatisme.

—No és moment de dogmatisme, però sí de compromís i solidaritat. El que està passant a Catalunya pot carregar-se la democràcia a Espanya i l’autogovern dels valencians. No és poca cosa. A més a més, pot haver-hi un abans i un després per a la convivència dels pobles i la convivència democràtica a Espanya. Pense que s’estan donant unes respostes per part del Govern central absolutament impresentables. També és veritat que des de la banda catalana, i ho dic en el dietari, s’han comès grans errors, per no percebre la correlació de forces, per pensar que tot és possible. Doncs no tot és possible, s’ha de graduar en funció de les teues forces, perquè, si no, pots augmentar el patiment de la gent. 

—Vostè dedica també un paràgraf molt aclaridor a la manca d’autocrítica de l’esquerra.

—L’esquerra, quan arriba al poder, s’adapta a les exigències del poder i abdica de les conviccions que defensava, es deixa dur per les situacions de fet i pels poders fàctics. I després hi ha una altra esquerra que és d’un radicalisme que no és d’aquest món i no entén les realitats. Trobar el fil d’una esquerra sensata però transformadora és molt difícil, però és el que hem d’exigir.

—Hi ha un fragment que parla de Pedro Sánchez i que acaba amb la frase “Cor glaçat”. Sembla que ens estan glaçant el cor les dues Espanyes de què parlava Machado i no sols una.

—Doncs sí. Aquest és el problema, que ens estan glaçant el cor les dues Espanyes. Una per com és de brètola i l’altra per com és d’insuficient. Pedro Sánchez se l’està jugant a Catalunya, el gest de no agafar-li el telèfon a Quim Torra em sembla definitiu. Quan un governant fa això és que no opta pel diàleg. I això és gravíssim.

—El dietari funciona millor literàriament quan llança la mirada enrere, com ara en “Una història familiar”. 

—Sí que em note una certa evolució escrivint, un millor domini del llenguatge, una prosa amb més plasticitat. M’ho note i també m’ho han dit.

—El germen d’unes memòries?

—No. Al llarg d’aquest llibre i d’uns altres textos vaig deixant notes personals, però no m’acaba d’interessar el gènere memorialístic ni tinc tantes coses a explicar que siguen interessants.

—Quant a La vida dels llibres, parla de llibres, d’editorials, de revistes culturals... Un ecosistema fonamental però amb un component de fragilitat.

—El té a nivell de la cultura catalana en general com bé sabem, qualsevol agent cultual de Catalunya t’ho dirà. No diguem ja de les illes Balears. La vida dels llibres parla de moltes coses, parla de llibres i editorials de tot arreu, però un punt molt important és la circumstància valenciana. I ací cal parlar de fragilitat absoluta. Hi ha moltes més editorials, molts més escriptors, molt més de tot, però o fem un salt qualitatiu o podríem frustrar expectatives.

—Com es fa això?

—Es parla molt de foment de la lectura i es fan plans. Això està molt bé. Però estàs parlant del costat de la demanda. Algú s’ha plantejat el costat de l’oferta? Les editorials valencianes  no haurien de fer esforç suplementari per millorar qualitat, disseny, política d’autor, penetració en el mercat, màrqueting, etcètera? Totes aquestes coses estan inventades, però estan massa presoners del parèntesi de la literatura infantil i juvenil, una cosa perfecta, fantàstica, començar la casa per on toca. Però el salt cap a unes editorials adultes, dirigides a un públic general, culte, està pendent. I en aquesta problemàtica la Conselleria de Cultura no incideix i no sé per què. O sí. Cal actuar, cal fer aquelles coses nuclears a les quals s’havien compromès, o crearan un buit i una frustració. El temps passa molt de pressa: o fas grans accions ara o ja no les faràs.

—Quines grans accions?

—Tampoc no vull donar lliçons, però els grans equipaments necessiten un nou impuls. La política del llibre també. I cal crear discurs cultural, no només gestionar. S’han heretat moltes institucions, molts equipaments. I portem molts anys agafant-los la mida. El ritme que porten els nostres governants és una cosa increïble.