L’enorme irresponsabilitat de Pedro Sánchez ha conduït l’Estat espanyol a una nova convocatòria electoral. Seran les quartes eleccions al Congrés i al Senat en quatre anys. I aquests comicis són, sens dubte, els més incomprensibles dels que s’han celebrat darrerament. Entre altres coses, perquè res no fa pensar que l’equilibri d’escons canviarà gaire respecte al 28 d’abril. Pedro Sánchez, després de les darreres eleccions, tenia el resultat que presumptament volia: podia liderar un pacte d’esquerres alternatiu a les últimes majories que hi ha hagut a l’Estat. Però Sánchez, contràriament a tot allò que ha anat dient i venent a l’electorat, ha preferit fer un gir no gens justificat i tornar a convocar eleccions per mirar d’ampliar la seua majoria al Congrés. Només el CIS avala aquesta jugada amb els seus pronòstics, però la resta d’enquestes fan vaticinar tot el contrari: el PSOE reduirà la seua diferència amb el PP, que pujarà previsiblement a conseqüència de la davallada de Ciutadans i també de la possible abstenció d’una esquerra que acostuma a desmobilitzar-se quan no se sent escoltada pels seus referents polítics.
Pronòstics a banda, la jugada de Sánchez és una enorme irresponsabilitat. Pedro Sánchez tenia tot el vent a favor per capgirar un statu quo que cada dia s’evidencia més caduc a Espanya. Entre més coses, perquè es va imposar dues vegades —especialment l’última, la primavera de 2017— a l’aparell del PSOE, guanyant unes primàries quan tenia totalment a la contra Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero, l’imperi mediàtic del grup PRISA i la gran majoria dels barons territorials del partit. Tal com han anat les coses i com ha evolucionat Sánchez, hom podria pensar que tant se val si aquelles primàries les haguera guanyat Susana Díaz.
Alhora, el Govern espanyol va tenir la possibilitat, a través de la Fiscalia General de l’Estat —que depèn directament de l’Executiu— de canviar o anul·lar les acusacions contra els impulsors de l’1 d’octubre tot just quan van accedir a La Moncloa. Aquell canvi de govern va coincidir amb la negativa de la justícia alemanya a extradir Carles Puigdemont per rebel·lió i per sedició. La Fiscalia espanyola, però, fidel al seu esperit autàrquic, va preferir jugar la partida pel seu compte i agreujar, encara més, el conflicte amb Catalunya, quan hi havia grans esperances, especialment des d’Europa, perquè el Govern Sánchez contribuïra a trobar una solució. Les pressions de la vicepresidenta Carmen Calvo a la justícia belga perquè el president a l’exili siga entregat evidencien, encara més, que el PSOE no vol ser part de la solució, sinó contribuir a prolongar el problema. I, alhora, deixa clar que el Govern espanyol mai no ha cregut en la divisió de poders que tant diu defensar.
Per últim, tot i que se’n podrien posar molts més exemples, resulta incomprensible que el PSOE, malgrat les seues intencions anunciades, no haja estat capaç de liderar un pacte de govern progressista. Què va passar entre el 28 d’abril i el mes de juliol? Irresponsabilitats compartides a banda, com el fet que Unides Podem rebutjara tres ministeris i una vicepresidència, la màxima obligació de formar govern era de Pedro Sánchez.
Per totes aquestes qüestions i moltes altres, el president espanyol en funcions mereix un seriós toc d’atenció de l’electorat. Especialment des dels territoris que més pateixen les seues negligències. A més de l’injustificable empresonament i exili d’independentistes catalans, cal no oblidar l’infrafinançament perpetu patit pel País Valencià, per les Illes i el Principat. Situacions que Pedro Sánchez no ha solucionat: més aviat tot el contrari.
