«No s’entendria». Així resumia la vicepresidenta del Govern espanyol, Carmen Calvo, el seu parer sobre la possibilitat que la justícia belga no entregara automàticament el president a l’exili Carles Puigdemont. Ho deia el mateix matí en què s’havia de celebrar la vista, quan totes les travesses pronosticaven el resultat que s’ha donat: l’ajornament de la decisió judicial. El 16 de desembre serà el dia en què la justícia belga resoldrà sobre l’euroordre emesa pel jutge instructor de Pablo Llarena, que ara reclama Carles Puigdemont per sedició i malversació -abans ho va fer també per rebel·lió i no li va funcionar.
Els advocats de Carles Puigdemont ja havien pronosticat aquest desenllaç. La Fiscalia belga, que com a «país requerit» acostuma a assumir la postura del país» que emet l’euroodre, en paraules de Jaume Alonso-Cuevillas, havia demanat l’entrega immediata del president a l’exili, tal com ja havien fet en les anteriors ocasions. La justícia belga, però, de moment, ha fet cas dels advocats de Puigdemont, que volien guanyar temps. Al·legaven no haver tingut temps per preparar la defensa i que, per tant, calia posposar la vista, tal com s’ha fet.
Puigdemont, acompanyat del seu amic Jami Matamala i dels advocats Gonzalo Boye i Paul Bekaert, assegurava que el 16 de desembre tornaria a posar-se «en mans de la justícia belga» i confiava, deia, en la seua independència.
El debat està en el fet si una sentència per sedició i malversació contra els membres del Govern que Puigdemont encapçalava -concretament contra els qui van poder ser jutjats- afavorirà l’entrega de Carles Puigdemont a la justícia espanyola, tal com pretén Pablo Llarena. Segons els advocats del president a l’exili, la justícia belga resoldrà la petició sense tindre en compte altres decisions judicials. «Tant fa que demanin l’extradició durant la instrucció que un cop s’hagi fet el judici. Els jutges europeus no qüestionen els fets, sinó la seva descripció i si encaixen o no en el Codi Penal, si són delictius al seu país. Per tant, no hi ha cap diferència si l’euroordre s’emet en fase d’instrucció o amb sentència ferma contra altres acusats», deia Jaume Alonso-Cuevillas en una entrevista recent en aquest setmanari.
És previsible que el 16 de desembre la Fiscalia torne a demanar l’extradició de Puigdemont per sedició i malversació. Mentrestant, el Govern espanyol continuarà fent tot el possible per obtenir l’entrega del president a l’exili. De moment ja està exercint públicament la pressió. Fins ara, sense èxit. En cas que els seus plans no funcionen com es preveu, Calvo deia a Onda Cero en una entrevista que «interpretaríem que no és respectable que a una democràcia com l’espanyola, després de la sentència del Suprem, se li denegue l’entrega dels fugitius de la justícia». La vicepresidenta en funcions deia estar disposada, si es dona el cas, «a col·laborar amb més o menys intensitat» amb altres Estats, referint-se indirectament a Bèlgica.
El CIS entra en escena
La justícia i el Govern espanyol rebien una negativa -temporal- de la justícia belga. Però el CIS irrompia per donar oxigen al govern en funcions. Segons l’últim sondatge, elaborat abans de la sentència del Suprem i de l’exhumació de Franco i publicat dimarts 29 d’octubre, el PSOE passaria dels 123 diputats que va obtenir el 28 d’abril a entre 133 i 150. Una suma considerable que validaria l’estratègia de Pedro Sánchez d’anar a unes segones eleccions per ampliar la seua majoria. I un pronòstic, però, que contradiu d’altres que auguren una lleugera baixada del PSOE el pròxim 10 de novembre i un espectacular ascens del PP, que es beneficiaria principalment de la davallada de Ciutadans.
Segons el CIS, el PP passaria de 66 a entre 74 i 81 diputats i Ciudadanos s’enfonsaria de 57 a entre 27 i 35. Unides Podem es mantindria amb entre 37 i 45 -l’abril en va obtenir 42. Una altra diferenciació del CIS amb altres sondatges és que Vox rebaixaria el seu nombre d’escons, passant de 23 a entre 14 i 21. Són molts, però, els qui vaticinen un ascens de la ultradreta a còpia de la davallada del partit d’Albert Rivera. Más País, la formació impulsada per Íñigo Errejón, obtindria només dos escons sense comptar els representants (u o dos segons el CIS) que obtindria al País Valencià, on es presenta en coalició amb Compromís.
Pel que fa a Catalunya, Esquerra Republicana tornaria a ser la força més votada i podria, fins i tot, millorar el resultat històric del 28 d’abril, quan va sumar un milió de vots. Llavors va aconseguir 15 escons i enguany podria arribar fins a 18 -segons el CIS, com a mínim en tindria 16. Junts per Catalunya baixaria a entre quatre i sis escons -en va sumar set el 28-A- i la CUP irrompria amb un o dos diputats. Per primera vegada, l’independentisme podria sumar majoria absoluta d’escons a Catalunya, aconseguint-ne 26 de 48.
Independència de l’independentisme
El 28 d’abril, la investidura depenia de l’independentisme català i/o basc. Llavors tot quedava pendent del vot d’un diputat bé d’Esquerra Republicana, bé de Junts per Catalunya o bé d’EH Bildu en cas que PSOE i Unides Podem s’hagueren entès entre ells i amb altres formacions perifèriques menys problemàtiques. La formació abertzale i ERC ja es van mostrar predisposats a desbloquejar la investidura de Pedro Sánchez si s’entenia amb Unides Podem, cosa que finalment no va passar.
Ara, si el pronòstic del CIS es compleix, el PSOE no només podria evitar dependre de l’independentisme si s’entén amb el Partit Popular de Pablo Casado. Si vol explorar una aliança d’esquerres, tindria suficient amb entendre’s només amb Unides Podem. Ambdues formacions superarien el llindar de 176 diputats que dona la majoria absoluta. Només es quedarien a sis representants en cas que el PSOE es quedara amb 133 -el mínim que li atorga el CIS- i Unides Podem amb 37, també la xifra mínima que aconseguiria segons l’enquesta. En aquest cas, la suma de Más País (2), Compromís (1 o 2), el Partit Regionalista Càntabre (0 o 1) i Coalició Canària (1 o 2) hauria de ser suficient per arribar als 176. També els diputats del PNB. Els nacionalistes bascos, previsiblement, obtindran entre sis i set diputats el 10 de novembre, i no s’espera que posen cap impediment a una investidura de Pedro Sánchez si es dona el cas.
La clau, però estarà en si Sánchez prefereix entendre’s amb Unides Podem, amb qui les relacions estan molt deteriorades, o si explora una entesa fins ara inèdita -però freqüent a Europa- amb el PP. Sembla que la possibilitat d’entendre’s amb Ciudadanos serà impossible, atès que ambdós partits només sumaran majoria si sumen el màxim nombre de diputats que els dona el CIS.