La successió de protestes, vídeos, impactes, incendis, missatges de Telegram, Twitter encès, pros i contres, onades d’indignació i esperança és d’una magnitud tan colossal que costa trobar un punt de partida. Un aturar-se i engegar un article. Aquest l’he començat mentalment diverses vegades preguntant-me què seria més útil. En setmanes com aquesta una es pregunta inevitablement què és més útil de fer i quina és la utilitat veritable del periodisme, de tot allò que s’escriu i es diu, en un moment d’opinions que venen de la trinxera. Ha estat qüestió de dies comprovar-ho: passades les primeres hores de l’impacte de la sentència —no per filtrada prèviament, com si fos prosa fina, deixava de ser una animalada com una catedral—, de seguida venen les opinions segons no ja la posició personal —tothom camina amb un encarcarament propi, només faltaria— sinó segons els propis interessos i carnets als quals aferrar-se com un militar que s’abraça i s’encalla en un fanal. I al final es perd el sentit d’allò que es defensava.
No hi ha dret al dubte? Volia que aquest article fos un altre, volia parlar d’un pla (de veritat) de lectura que em sembla que té el seu interès però ningú s’escapa d’aquest huracà. Ja hi haurà temps de parlar-ne i, en tot cas, tampoc no es pot fer com si no passés res —que és el que voldrien, que rebéssim la sentència com un mera redacció jocfloralesca. Una lectura de mínims de la sentència mereix qualificar-la d’ignomínia. Alguns s’hi veuen capaços, de fer la lectura de mínims? O bé cal continuar menystenint —no criticant, que seria lògic i saludable, sinó menystenint i blasmant— el moviment independentista —que s’ha demostrat feroçment divers, amb tot el que deu tenir de bo i de complicat aquesta diversitat? Cal exercitar el blasme com una gimnàstica que ja forma part de la política diària? Perquè al final, rere el blasme diari —no crítica, no desacord, no debat polític— hi ha un no reconeixement d’una posició política com a posició plausible, un no voler veure ni entendre res de la —tornem-hi— complexa realitat catalana.
Aquells que tant es van ensabonar la boca amb la paraula ignomínia durant el ple del 6 i 7 de setembre del 2017 al Parlament, resulta que són els que han trobat la manera de dotar-la del seu sentit verdader: de fer-la plena amb una sentència d’escarment i humiliant que el mínim que es pot dir és que inventa escenaris d’una violència inexistent per sustentar la sedició. Inventa virtualitats per acabar retallant drets ciutadans amb l’excusa de l’independentisme. Tot això després que en aquests dos anys alguns partits del pany i forrellat al règim del 78 utilitzessin un llenguatge tan virtual com el del cop d’Estat o la rebel·lió, que de tan virtual ni tan sols el recull la sentència. Tots els partits estatals menys Podem (encara que Podem en les darreres eleccions ja renunciés, fins i tot, a fer trontollar el règim del 78), han rivalitzat per gratar vots del viver de la ultradreta, alguns amb veritables piruetes de cinisme. Ho veiem aquests dies amb els arrenca i frena del PSOE (“una de cal y una de arena”, en podríem dir). Qui, amb dos dits de front, pot creure que s’ha tancat el problema català i que s’obre una nova etapa d’harmonia? El cinisme de la sentència és el mateix que han demostrat, a mesura que ha avançat la setmana, PSOE, PP, C’s i més a la dreta. A les portes d’una campanya electoral, no cal tenir gaire nas per ensumar la flaire de socarrim.
Primer es van inventar la violència. Després, la van provocar. Primer se’n reien perquè eren costellades. Després van acusar l’independentisme de terrorisme amb cortines de fum estrafolàries. I ara ha acabat passant el que hem vist aquests dies. Entre l’unionisme —i una mica entre l’independentisme— es produeix una competició de sorpresos, d’acusadors —o bé de celebradors—, de ploraners i de jo ja ho deia. Potser, a banda de preferir que no hi siguin, cal preguntar-se d’on i per què neixen el descontrol i els disturbis.
Aquests dies estic en contacte amb un parell d’amics escriptors. Un del Salvador. L’altre de la Cabília (Algèria) instal·lat a París. Els dos, des de dilluns, em demanaven incrèduls com podia ser que caigués una sentència tan desaforada. Després han vist amb la mateixa incredulitat les càrregues i els aldarulls. Els sembla una sentència provocadora i indignant, una reacció primària de l’Estat espanyol, de capatàs, sorpresos que això pugui succeir a Europa. “Venim de països terribles, no esperes això a Europa, és molt seriós”, diu un d’ells. És el que és del Madrid. El mateix que afirma que per primera vegada està d’acord amb Guardiola, després de veure’l en el vídeo que va enregistrar el mateix dilluns de la sentència. Aquestes reaccions —i també aquest humor— ens salven. A vegades és així de senzill.
