L’independentisme català porta un parell d’anys submergit en un molt dolorós bany de realisme. Quan el moviment surfejava en el més alt de les ones, coincidint amb les impressionants mobilitzacions de l’Onze de Setembre, es va articular un discurs sobre la imminència de la independència que partia de pressupòsits i hipòtesis de difícil verificació.
Hi havia aleshores la força de les mobilitzacions pacífiques i massives. La convicció d’haver arribat a un punt de no tornada després que el Tribunal Constitucional tombara l’Estatut. S’havia generat una il·lusió basada en la potència d’un moviment transversal que havia crescut a una velocitat descomunal i que es presentava a Europa amb el lliri a la mà. Hi havia precedents com els referèndums d’Escòcia i Quebec. I una inequívoca majoria social a Catalunya receptiva a la idea d’un referèndum pactat. Espanya no ho farà, però Europa ens escoltarà, es deia. No s’atreviran a emprar la força contra un moviment pacífic. El món ens mira. I etcètera.
En general es va subestimar la reacció d’un Estat amenaçat amb una secessió, que no és qualsevol cosa. Es va menystenir el pes de la història, la irracionalitat del debat territorial a Espanya. I no es va preveure que Europa és una construcció d’estats que es protegeixen entre ells. Una Unió Europea dirigida per buròcrates i polítics que no volen agregar problemes als ja preexistents. I encara com, Europa ha pogut frenar coses, és l’origen de moltes de les petites victòries judicials en el conflicte entre Catalunya i Espanya, però no era el matalàs confortable i acollidor que l’independentisme esperava.
No s’albirava per sobre de tot com de poderosa i devastadora pot ser la maquinària d’un Estat quan es posa a treballar per tractar de desactivar, a la seua irritant, tramposa i estèril manera, un problema que des d’Espanya s’interpreta com un desafiament inconcebible. La resta de la història d’enrocament governamental en la negació del diàleg, la repressió policial i judicial i la generació d’un discurs públic tòxic i irresponsable ja la coneixen. En paral·lel. una estratègia unilateral per part de l'independentisme que molts dels mateixos polítics que la promovien no s’acabaven de creure. Són alguns dels factors -hi ha més- que ens ha dut on estem.
Els contenidors cremats i els aldarulls d'aquests dies són l’expressió -visceral i contraproduent- de la frustració combinada per una sentència que no se sosté i contra uns líders polítics que no han estat clars i honestos a l’hora d’explicar que s’estava escalant l’Everest, no fent una ruta senderista. Aquestes persones han desconnectat d’Espanya però també dels polítics independentistes, neguen el seu ascendent perquè se senten doblement estafats. Un moviment mal explicat en els mitjans (recomanable en molts aspectes açò de Miquel Ramos) però també una bomba de rellotgeria. La violència acaba sent com una força de la natura incontrolable, un magma que ho arrasa tot i deixa la terra erma i impracticable. L'acció al carrer i la repressió han centrat els focus, s'han menjat el protagonisme del debat sobre la sentència i les mobilitzacions pacífiques. La fractura en l'independentisme sobre què fer a partir d'ara és evident.
Per contra, a l’altra banda la decisió del Suprem havia actuat com una espècie de narcòtic, com un sedant que evitava que Espanya realitzara el seu propi bany de realisme. La no inclusió del delicte de rebel·lió feia més digerible la sentència fora d’Espanya (The Wall Street Journaldeia en un editorial que les condemnes eren raonables en funció del que consideraven un "clar delicte de sedició"), però el volum de les penes, globalment més sever que quan es va jutjar el colp d’Estat del 23-F, deixava en mal lloc l’Estat (també trobareu un editorial de Le Mondeen aquest sentit). Per això és tan significatiu que el govern espanyol s’intentara avançar amb un vídeo de difusió internacional per netejar la seua imatge en el que que és ja, segurament, l’excusatio non petita més flagrant de la història recent: si dones explicacions és perquè intueixes que algú va a demanar-les.
Comptat i debatut, els primers dies després de sentència costava donar crèdit a titulars, articles i comentaris de tertulians, fins i tot deixant de banda els fanàtics als quals l’exclusió del delicte de rebel·lió els semblava poc menys que una traïció a Espanya. El sentir general era d’alleujament per una una resolució que serviria, deien, per «tancar el procés». Problema resolt i a una altra cosa, en aquest cas obrir un debat entre grotesc i venjatiu sobre beneficis penitenciaris. Com la criatura que creu que si tanca els ulls molt fort, molt fort, el monstre desapareixerà.
Potser la sentència tancava el procés, tal i com el coneixíem, però agreujava, amplificava i traslladava a una zona imprevisible i flamígera el «problema de Catalunya». Ho hem vist. I malgrat veure-ho, es continua insistint en la recepta repressiva, en les porres i amenaces, en posar l'accent sobre el foc i no en què fer quan hi haja les brases. La nova etapa requeria d’iniciatives polítiques que ni estan ni se les espera. La resta és fum, retòrica. Dues figures de discursos tan distants com Andreu Buenafuente i David Fernàndez coincidien en una idea comuna expressada abans que els aldarulls ho ompliren tot: ara estem en un lloc molt pitjor d’on estàvem.
El diàleg és l’única solució possible. Perquè la radicalització de les mobilitzacions no sembla el camí més transitable cap a la independència i les repressions faran l'espiral més i més llarga, més i més impracticable. On l'Estat veu una llum al final del túnel hi ha un atzucac irresoluble.
Aquesta és la realitat que no es vol assumir.
I no es vol assumir perquè l’opinió pública espanyola ha estat bombardejada des de l’època de José Maria Aznar (al País Valencià de molt abans) amb un discurs incendiari que, dit siga de passada, era el que molts volien escoltar, perllongació de vells mantres quasi atàvics. Abandonar el bucle és quasi impossible. Però el dinosaure estava i estarà allí cada matí.
S’està recollint a Catalunya i fora de Catalunya el que s’ha sembrat conscienciosament durant molt de temps
I no es vol assumir perquè fora de Catalunya hi ha una majoria social, potser ingent, que pensa que al Principat existeixen dos milions i mig de persones, tirant pel baix, irresponsables, violentes, adoctrinades i egoistes. No volen veure que milers d’immigrants de primera, segona i tercera generació han fet costat l’independentisme perquè senten més escalfor a Catalunya que quan tornen als seus llocs d’origen i són tractats com a elements sospitosos, en el millor dels casos. Com a empestats, moltes vegades. S’està recollint a Catalunya i fora de Catalunya el que s’ha sembrat conscienciosament durant molt de temps.
Escoltava Inés Arrimadas dient que calia fer atractiu el projecte d'Espanya per a la ciutadania catalana que ha desconnectat. Han fet tard. I, en tot cas, això difícilment es fa amb l'insult, el menyspreu, el boicot i unes gens amagades aspiracions liquidacionistes i homogeneïtzadores, per dir-ho suaument. S'ha emprat Catalunya com un ninot del pim-pam-pum per guanyar vots. Però la culpa la tenen l'escola i TV3.
A Espanya no es vol assumir que hi ha sobre la taula un problema amb unes arrels molt profundes. Un fruit, parlem de l'etapa més recent, que la política espanyola va deixar podrir-se irresponsablement sota l’excusa que fora de la Constitució no es podia parlar de res. Les mateixes elits que van córrer a modificar la Carta Magna en una reforma exprés per acomodar-la a les exigències econòmiques d’Europa. I anant més enrere hi ha el tema de l'Estatut, un germen que aquest article de Joan Borja explica amb una gran precisió i que l'opinió pública espanyola, els mitjans i els polítics han oblidat. Parafrasejant Fuster, un desastre així no s'improvisa.
A Catalunya s’imposa la reflexió sobre el que està passant. Però la ciutadania espanyola no fanatitzada té pendent el corresponent bany de realisme, fer una pensada profunda al voltant de les causes de tot plegat, de les conseqüències d’haver posat el llistó tan alt i tan car fins el punt d’amenaçar les llibertats públiques de tothom. Sigues de Berga, Llodio o Motilla del Palancar.
Cal fer això abans que la banyera estiga plena a vesar d’àcid sulfúric. Si és que no ho està ja.
