Les excavadores contra el patrimoni no tenen pàtria ni ideologia. Tampoc el cinisme de molts polítics autoproclamats d’esquerra. Ho demostra aquesta història, amb herois, covards i oportunistes, talment com qualsevol discurs fúnebre a l’ús. Que cadascú arreplegue la seua collita si és que pot enmig de tanta terra arrasada, i no és metàfora. Potser és cosa de l’ADN valencià i capitalí. Aquesta litúrgia per la destrucció, que quan és festa o cultura esdevé Falles o, si és urbanisme, ampliació de l’avinguda de Blasco Ibáñez o del port a costa de la Punta, o més contemporàniament destrucció del cine Capitol o condemna al bloc dels Portuaris, al cor del Cabanyal. La qüestió és, poc o molt, clavar la pala i espentar amb forca.
La darrera comitiva de comissió fallera, amb música de pasdoble per a bulldozer, va ser el passat 27 de setembre. No hi hagué cap indult per a l’alqueria Forn de Barraca, l’antic forn morú que abastia de pa la zona d’horta propera. I tot ben coreografiat per 100 policies, 20 vehicles antiavalots i un helicòpter. Quin comboi!, que diria la intel·lectualitat local ben libada d’ADN. Tot aquest desplegament per reduir els 11 activistes que hi resistien a dintre. Una acció artificial, de foc i forca pirotècnica, ja provada dies abans amb l’alqueria de Bayarri. Dos edificis centenaris a terra i cendra perquè la V-21 puga assumir 82.000 vehicles de mitjana al dia que s’ha projectat que arriben a València des del nord el 2029. Ara en són 70.000.
És la nostra aportació a la vaga mundial contra el canvi climàtic del 27 de setembre. Més espai per als cotxes a costa de 60.000 metres quadrats d’horta, un paisatge únic. I d’horta de qualitat per plantar-hi xufa amb denominació d’origen. Un cultiu únic. I quina importància té? No se’n sorprenen els turistes, la boca oberta i plena de polieturè i fibra de vidre, quan veuen reduït a pols el treball de tot un any? Així som els valencians. Iconoclastes, vibrants, d’un pensat i fet de camisa oberta i blasfèmia mastegada. Pura mediterraneïtat.
Però millor tornem als camins rectes del discurs fúnebre. Els seus herois són aquests pocs joves encadenats als sostres i acampats durant dies. Mala consciència per a una societat que o no els ha vist o no els ha volgut veure, o els ha deixat deliberadament a soles. Són ells i elles els qui haurien de parlar, els qui tenen la raó. I no tots aquells polítics a sou públic i que fan de la comoditat de l’escó versicle de premsa benpensant. L’inquisidor d’estibadors en benefici de multinacionals portuàries, Miguel Barrachina, del PP, es va reivindicar com un dels usuaris dels 70.000 cotxes a diari pel nord. “Entenc que els urbanistes, els ecologistes de saló que no han vist una aixada en la seua vida, no hi estiguen d’acord”, va reblar aquest home de la terra sense aclarir si va aconseguir l’acta de diputat amb la suor del front després d’interminables jornades ajocat al solc. Talment com el cosmopolita-socialista Manolo Mata, per a qui el buit sobre l’horta és insignificant. “No és cap drama, tenen un valor arquitectònic nul”, va dir sobre les alqueries derruïdes. I sobre els activistes: “Gent que no està ací i no ho coneix bé”. Mata, que sempre ha presumit de ser l’assot de l’exalcaldessa Rita Barberà, ha acabat calcant-li les declaracions sobre el Cabanyal: moltes edificacions no tenien valor arquitectònic, com si estar inserides en un entorn concret i identitari, en aquest cas l’horta, no fora suficient; i els seus defensors no sabien res perquè venien de fora. Què se’n deu haver fet, del valuós polític Mata des d’aquell matí que va visitar el Cabanyal i va veure-hi Notting Hill?
No obstant, qui més responsabilitat té en això és Compromís, on des del consistori va demanar l’ampliació de la V-21 al setembre de 2015, sense estudiar-ne les conseqüències i per una pura ansietat d’inversions de l’Estat. Després de la licitació, l’agost de 2017, va exigir la retirada en fer-se conscient de la crua mossegada a l’horta. L’harakiri, però, ja estava fet i només calia esperar la darrera gota de sang, tot i les infructuoses telefonades finals de Mónica Oltra, qui va reivindicar el treball als despatxos, qui sap si amb monyo de fallera per donar més realisme a la feinada.
Més hauria volgut que Oltra es posara al costat dels joves davant les màquines com molt encertadament va fer el 2010 al Cabanyal. “Tenim dret a rectificar”, van defensar des de Compromís a les Corts. O, més ben dit, a equivocar-se i, per tant, assumir responsabilitats. Però no a colp trumpià de tuit, com Ribó o Campillo. Sinó a peu de terra, enfrontant la pala. Així, potser, l’alqueria caiguda encara estaria dreta.
