Antoni Miró, quin escàndol

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El cap de setmana passat vam tornar a visitar el Mas Sopalmo, la casa-museu de l’artista Antoni Miró, a mig camí entre Alcoi i Ibi. Parlar de casa-museu ens pot evocar un indret impostat, pensat per atraure els turistes en una recreació més o menys fidedigna del que va ser l’espai vital d’algun saberut que ja fa dècades o segles que cria malves. “Allà al fons la sortida d’emergència i a la planta baixa, a mà esquerra, els serveis. No s’oblidi de comprar algun souvenir a la sortida”. El Mas Sopalmo no és això: és casa, perquè és on hi viuen l’artista i la seva parella Sofia, però també és taller i espai expositiu. Un museu que continua tenint vida pròpia quan no hi ha visites malgrat, em fa l’efecte, que als seus residents els agrada la mena de vida que hi donen les visites. Es nota amb la llarga llista de persones i personatges que hi han passat i hi passen i també en el gust per allargar les sobretaules amb tota mena de temes de conversa, des de la psicologia a l’actualitat política.

A Miró se’l veu un home tímid que amaga la vivacitat dels seus ulls blaus rere una barba i una cabellera blanques. Sembla que hagi trobat en l’art la forma d’expressar-se amb una rotunditat i un èmfasi que no posa en els seus gestos quotidians, atributs que no manquen a Sofia, a qui ell només interromp de tant en tant amb breus acudits expressats en veu baixa i sornegueria. 

Només d’arribar fem un recorregut pel mas, que no visitàvem des de desembre passat. Com dèiem abans, la casa és viva i en poc més de mig any hi han anat canviant coses, ja sigui el retorn d’algunes obres que estaven exposades a la Marina de València o la creació d’una nova sèrie titulada “nuus i nues”, unes pintures d’un contingut eròtic força marcat.

Surt a la conversa la darrera de les polèmiques en què s’ha vist immersa la seva obra. Com que n’hi ha hagut tantes, jo em pensava que l’última n’era una altra: la d’aquelles escultures que es van exposar al port de València i que reproduïen imatges amb contingut sexual d’antics vasos grecs, criticada pel Foro de la Familia per ser “de molt dubtós gust” i fomentar una visió del sexe “convulsiva” i “patologitzada” –una  conclusió a la que costa força d’arribar només amb veure aquelles figures d’acer corten. Però si no era aquesta de les escultures, podria haver estat la controvèrsia sobre les pintures que s’exhibien a pocs metres, a l’interior de l’edifici de La Base, que retrataven escenes de diverses lluites socials, entre les quals algunes de l’independentisme català. “Sexe oral i estelades independentistes a la mostra pagada amb diners públics a València”, titulava l’ABC esparverat per tanta degeneració. O també podria haver estat la disputa sobre el conjunt escultòric de Gandia dedicat a la Batalla d’Almansa. Inspirat en “La rendició de Breda” de Velázquez, Miró s’atrevia a poca-soltades intolerables com haver-hi posat la “quadribarrada camuflada”, en paraules del regidor pepero de torn. No era cap d’aquestes.

Es veu que la crispació, aquest cop, ha vingut amb una imatge cedida a l’Ajuntament d’Otos (Vall d'Albaida) en la qual s’hi pot veure una dona d’esquenes estenent una senyera. “Clar, la bandera quadribarrada, va indignar els blavers de sempre”, vaig pensar. Doncs tampoc. El problema és que “estereotipava la imatge de la dona” per insinuar que anava nua rere la bandera que aguantava estesa amb els braços. Així ho van considerar algunes associacions feministes de la Vall d’Albaida en un comunicat rotund. No sabem a priori, perquè la bandera ens impedeix veure-ho, ni tan sols si és una dona que reuneixi els cànons que satisfan els estereotips. Potser és grassa, potser li falta un pit, potser té penis. Potser és un home amb perruca o amb melena. No es veu res. 

Miró va haver d’explicar que, en realitat, aquesta obra era una crítica a l’imperialisme. Va agafar una imatge icònica de Pamela Anderson amb la bandera dels Estats Units i la va substituir per la bandera catalana, per simbolitzar la resistència dels més febles enfront del domini dels més poderosos. La polèmica i l’escàndol, un cop més, diuen més de la mirada de qui s’escandalitza que no pas de la gesticulació calmada de l’artista alcoià. “Per cert” –ens diu-, “la fundació de Pamela Anderson va donar suport a la independència de Catalunya”. Quin escàndol, tot plegat.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).