Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Acabada la segona temporada del procés sembla regnar una certa desorientació sobre com es desenvoluparan els futurs episodis d'una tercera temporada que sembla venir carregada d'intensitat.

Esperem en efecte una sentència, anunciada per l'octubre (però que es podria avançar o retardar en funció de diversos factors), que es preveu dura i injusta. Com ja he dit en altres ocasions, el meu pronòstic és que les injustes condemnes oscil·laran entre els 8 i els 12 anys pel presos, és a dir, la meitat de les penes que sol·licita la Fiscalia.

El Suprem ha avançat a més que farà comparèixer els acusats per notifica'ls-hi personalment la sentència, decisió que té per evident finalitat minimitzar les accions de protesta que es puguin produir a Catalunya.

La manca (fins avui) d'estratègia consensuada entre partits i entitats afegeix un evident element d'incertesa a la situació.

A l'esfera política les coses no estan més clares. Aconseguirà Pedro Sánchez ser investit al setembre o caldrà anar a una repetició electoral prevista pel 10 de novembre? Aguantarà l'actual legislatura catalana o algun dels socis (és a dir, Esquerra Republicana) forçarà la convocatòria electoral?

Dins de cada espai, tampoc tot és diàfan. La CUP ha aprovat una nova estratègia (incloent-hi la disposició a entrar al Govern) que veurem com acaba de concretar-se o mutar-se. Esquerra sembla mantenir una fèrria disciplina interna, però veurem també la força que exhibeixen els cada dia més amplis sectors crítics (si és que finalment no opten per reservar forces per mes endavant). L'espai Junts per Catalunya, sens dubte el més convuls, té diversos debats pendents: el principal és l'encaix entre el PDeCat, La Crida i els independents integrats a les candidatures de JxC. Les tensions són evidents i no és descartable que es produeixi alguna ruptura. El lideratge del president Puigdemont és indiscutit però falta per veure qui assumeix la direcció executiva de l'espai(s) i amb quina(es) fórmula.

I malgrat tot aquest garbuix, la gent segueix mobilitzada, però és certament constatable el creixent grau de cansament o frustració i l'emprenyament amb uns partits que no demostren estar a l'alçada del moment històric i que han indignat gairebé tothom amb la nefasta gestió dels pactes postelectorals.

Malgrat tot, intueixo que l'11 de setembre tornarà a ser un gran èxit de participació, doncs tothom és conscient del què ens estem jugant.

En efecte, l'Estat espanyol ha desfermat la repressió i tots els poders, comandats per un cap d'Estat que vol regnar i governar alhora, s'han conjurat per lluitar amb tots els instruments possibles contra el "desafío independentista". I tenen clar que si cal sacrificar l'estat de dret (o el que encara quedi d'ell) i/o la imatge internacional d'Espanya, pagaran de bon grat el preu.

Fins aquí, tot sembla avocar al pessimisme, però cal tenir també present altres factors positius.

El primer, i principal, és la convicció de la gent. Després de l'1 d'octubre i tot el que ha passat després, la desconnexió d'una gran part dels catalans és absoluta. I tot indica que aquesta part serà cada dia més elevada.

Espanya està abocada a una implosiva crisi de sistema. La monarquia, símbol de la unitat es troba en les hores més baixes de la història. La regressió democràtica del grans centres del poder (tribunals, exèrcit i policia, banca, premsa...) genera nuclis (de moment encara petites taques d'oli) de descontentament. La imatge internacional cada dia és més negativa i pot encara rebre un fort cop arrel de les resolucions sobre els tres europarlamentaris impedits. La inestabilitat política, digna de Berlanga. Però a més, Espanya s'enfronta a una greu crisi econòmica, amb un deute desbocat i un sistema de pensions insostenible. La fi de l'estat del benestar comportarà sens dubte una important fractura social.

Ens cal doncs seguir pacientment mobilitzats (tossudament alçats) mentre les peces es van posant al seu lloc.

Atenció a la important reflexió estratègica feta pel president Puigdemont al seu recent llibre Re-unim-nos, dolosament silenciat per bona part de la premsa catalana. Llibret curt (57 pàgines) i de lectura amena que es pot trobar a Amazon per menys de cinc euros. El president fa una sèrie de propostes estratègiques sobre com enfrontar el futur, necessàriament des de la unitat. Lectura recomanada. I atents també a la força que pot assolir, i esperem que així sigui, i aviat, el Consell per la República, motor impulsor d'aquesta necessària unitat estratègica.

Molts factors en contra, però una gran força, la gent, a favor. I ho farem. Amb els partits, sense els partits o, si cal, contra els partits. Però, arribats a aquest punt de no retorn que va ser l'1-O, trigarem més o menys, però la independència de Catalunya és ja imparable.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jaume Alonso-Cuevillas
Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal