CUP

«Els compromisos amb què Quim Torra va ser investit no s’han complert en cap cas»

Per primera vegada en dècades, l’esquerra independentista ha patit dos accidents electorals consecutius. Després del 21 de desembre de 2017 -quan la CUP va passar de 10 a quatre diputats al Parlament-, aquest 26 de maig es va confirmar que l’electorat de la formació havia perdut confiança en la CUP a les municipals. Aquest espai polític ha convocat l’Assemblea Nacional a Celrà, al Gironès, per sotmetre la seua ponència política -elaborada per membres del Secretariat Nacional, del grup parlamentari i de diferents militants- al criteri de la militància per «rearmar la candidatura políticament i organitzativa per les transformacions que necessita aquest país». En parlem amb Eulàlia Reguant (Barcelona, 1979), exdiputada i membre del Secretariat Nacional.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fins a quin punt han inquietat a la CUP els darrers resultats electorals?

Ens preocupen ja no només pel nostre propi resultat, sinó per la reconfiguració que està havent-hi pel que fa a l’enfrontament amb el règim, cap a una sortida per l’ordre o per pacificar el conflicte. És evident que els nostres resultats no ens agraden i ens interpel·len a replantejar-nos com donem resposta a la situació política del país.

L’esquerra independentista ha perdut suport en distints municipis. A què pensa que es deu això?

Hi ha diferents elements que porten a aquests resultats. Ens agrada posar en valor que veníem, des del 1999, d’un cicle de creixement continuat. Ara és el primer cop que tenim una certa davallada. Bàsicament a les grans ciutats i a la corona metropolitana. Això requereix d’un debat pausat per saber quins són els elements. A priori, fent una primera reflexió, les coses que posem sobre la taula són, en primer lloc, que la corona metropolitana és la que més està experimentant aquesta necessitat de centralitzar el poder o d’unificar les respostes. Sobretot ho vèiem a l’Àrea Metropolitana com a ens administratiu, que intenta governar moltes de les polítiques que fins ara havien estat municipals. Per tant, l’onada de com afecten les polítiques d’habitatge es veu molt en aquestes zones. I potser aquí la CUP, l’esquerra independentista, no ha sabut donar una resposta que es contemplés factible per les veïnes. També és cert que en aquesta zona i en les grans ciutats és on el debat sobre què passa a nivell nacional arriba amb més força en detriment del debat de què passa en clau local. A les grans zones urbanes hi ha menys veïnatge i vinculació amb el món local. I aquí, la nostra incapacitat de donar resposta al moment polític ha afectat també les eleccions municipals. Després cal parlar de la invisibilització, fruit de la celebració d’unes eleccions a l’Estat tot just un mes abans de les municipals. Això té la traducció que, durant un mes, a l’esfera pública dels grans mitjans, la CUP no hi apareixia.

Per això hi ha qui ha posat en dubte si va ser bona idea no presentar-se a les eleccions generals i europees, per això de desfidelitzar una part del vot...

Seguim pensant que la decisió presa des de la militància es va prendre col·lectivament i que no cal discutir-la ara. També partíem que si ens haguéssim presentat a les eleccions estatals tampoc no hauríem tingut blocs mediàtics, perquè tampoc no hem tingut mai representació al Congrés, atès que mai no ens hi hem presentat. Però és evident que si durant un mes tothom està centrat en les eleccions estatals i els partits aprofiten la campanya per fer-se visible també a les municipals, això té resultats. I alhora, amb els resultats de les eleccions a l’Estat, aquesta legitimació del PSOE i aquesta Esquerra Republicana convertint-se en la nova Convergència van continuar arrossegant l’embranzida de les eleccions estatals cap a les municipals.

Pensen que les pròximes candidatures haurien de buscar la confluència amb altres espais? Per exemple Som Alternativa, liderat per Albano Dante Fachín...

En clau municipal sempre hem defensat que les realitats locals són les que s’han de prioritzar per davant dels grans acords. Si hi ha d’haver aliances dependrà de amb qui es treballa a nivell municipal. Si parlem en clau d’altres conteses electorals, més que grans acords, ens fixem en les dinàmiques de base, que és quan realment es construeixen confluències si mirem quin recorregut tenen i volem incidir més en el dia a dia de la gent per generar grans transformacions. Nosaltres no descartem, en el debat polític que estem tenint, poder treballar amb aliances amb tots aquells que estiguin compromesos amb el dret a l’autodeterminació i, per tant, que busquin i que tinguin clar que això no vindrà per un pacte amb l’Estat, sinó per l’organització de la gent i per tensar fins al límit l’Estat. I alhora, actors que estiguin compromesos amb la garantia de drets socials, civils i polítics i, per tant, que apostin per una transformació social d’arrel. No hem volgut posar noms, perquè entenem que aquest és el primer estadi del debat. Si parlem abans de noms que de propostes, ens convertim una mica en el mercat del peix.

Passant a la ponència, constaten que els moviments sorgits durant la crisi que semblaven estar a prop de capgirar el règim, avui «no estan en condicions de generar canvis significatius a curt termini». Què ha passat?

Veníem d’un cicle mobilitzador molt important en què els moviments tenien un gran protagonisme en totes aquelles propostes d’esquerres que passaven per la transformació social. El que nosaltres llegim és que alguns actors han posat tot el pes de la balança només en la institució com a via de canvi, i això ha provocat frustració, desarticular part d’aquests moviments i, per tant, acceptar el règim com el mal menor. Per això, una de les nostres propostes passa per reforçar l’autoorganització de la gent com a principal via per garantir els drets socials.

Constaten també la lluita fratricida al si del Govern català, que hauria desviat l’horitzó compartit que els dos grans partits de l’independentisme defensaven. Tenint en compte que la CUP va facilitar la investidura de Quim Torra, hi ha alguna mena de penediment, vist el resultat que fins ara ha donat el seu govern?

Aquesta és una de les coses que està a debat. Fruit del moment polític i de la ressaca post-referèndum que vivia el Principat, la CUP no va saber trobar la seva resposta al moment polític i això va acabar, per omissió, amb la facilitació de la investidura de Quim Torra. Aquesta és una de les coses que debatem entre la militància: com llegir la decisió que vam prendre. És evident que tenim clar que els compromisos amb què Quim Torra va ser investit no s’han complert en cap cas: més aviat ha anat en la línia contrària.

Com han viscut l’episodi de la Diputació de Barcelona?

Per nosaltres, les diputacions són institucions opaques, poc representatives i acaben sent una manera de repartir-se el poder institucional. El que hem viscut és una batalla institucional i electoral. Es parla d’unitat, però tot se centra en qüestions institucionals i electorals. Això ens preocupa. Entenem que aquestes picabaralles no ajuden ni tracten el principal debat que hem de tractar: com donem resposta política a la repressió que està vivint el país, que té com a cara visible la futura sentència del Tribunal Suprem. Alhora, tampoc no s’està afrontant el debat sobre què vol dir «ho tornarem a fer» i com generar les condicions per tornar-ho a fer. Per tant, estem desviant l’atenció i estem posant el focus, com sempre, en unes institucions que rares vegades responen als interessos de la majoria.

Fan també menció a la Llei Aragonès com a exemple de política social que cal denunciar. Segons vostès, aquesta Llei es contradictòria amb la persecució d’objectius sobiranistes.

Entenem que la Llei Aragonès consolida una dinàmica de la majoria d’administracions públiques que és cedir la seva capacitat de gestió dels serveis públics a empreses privades que el que busquen és maximitzar els beneficis i no respondre a l’interès col·lectiu. Per tant, no responen a la garantia de drets que per nosaltres és primordial. En aquest cas, la garantia de drets i la capacitat de gestió pública, en un moment de debat clau sobre què és la sobirania i com recuperem totes les sobiranies, passa per no consolidar externalitzacions, per recuperar capacitat de l’administració pública. I la Llei Aragonès fa tot el contrari: dona cobertura legal a externalitzacions de serveis públics i alhora incorpora altres serveis que no estan externalitzats com a possibles serveis a externalitzar. Nosaltres, el simple fet de donar certa cobertura legal a aquesta externalització, ho veiem greu.

En aquest sentit, a la ponència política esmenten la «tàctica de bloqueig» com una estratègia de mals resultats que ha provocat «l’aïllament parlamentari» de la CUP. En canvi, sembla difícil una «actitud propositiva», tal com diuen, de la CUP davant les darreres propostes del Govern català.

És evident que la poca iniciativa legislativa que ha tingut aquest Govern ha estat fracassada perquè ha anat en el sentit contrari del que nosaltres venim defensant. Però quan parlem de la necessitat de ser propositius és per fer oposició frontal quan sigui necessari, i també estenent la mà al Govern quan estigui disposat a anar en una altra direcció. En el decret de regulació dels lloguers, el que vam dir al Govern és que aquest decret llei no el podíem aprovar. Ens oferim a parlar amb els moviments socials, municipals etc. per trobar una regulació que respongui realment a allò que la gent demana. Nosaltres n’estem disposats a parlar. Ells no? És el seu problema. Però estem disposats a fer-ho.

Pel que fa a «la renovació dels òrgans nacionals», hi ha qui constata que la CUP ha perdut connexió amb l’electorat per la renovació constant de les seues cares visibles en un context en què les legislatures han estat curtes. Què en pensa?

És cert que la nostra manera d’entendre el compromís polític com a organització ens ha fet anar canviant molt de cares. També és cert que venim d’un cicle polític molt intens on la majoria de secretaris nacionals han durat entre un any i mig i dos. Per tant, això cal revisar-ho i cal analitzar quins han estat els motius, les causes i com generar eines que donin una certa estabilitat a això. Evidentment, també hi haurà, com sempre, elements a debatre sobre com treballar les cares visibles i sobre com certs lideratges que té i ha tingut la CUP al llarg d’aquests anys i que s’han convertit en lideratges del país, la CUP els manté o els hi dona certa visibilitat.

Continuant amb la ponència política, parlen de generar «nous escenaris d’entesa per exercir l’autodeterminació i per la sobirania econòmica i popular». Podria posar algun exemple en aquest sentit?

Estem en un moment en què les condicions, des de juliol de 2019, per un escenari de ruptura immediata, no existeixen. No ens agrada constatar això, però és una realitat que no podem amagar. Per tant, una de les coses que posem sobre la taula com a via per perseguir o posar un horitzó a l’exercici del dret d’autodeterminació passa per recuperar la mobilització, recuperar moviments socials, per tensar fins al límit les institucions. Entenem que l’única manera de poder exercir el dret a l’autodeterminació no passa per un pacte amb l’Estat, sinó per exercir aquest dret amb desobediència civil si és necessari. Cal la combinació d’un moviment al carrer fort amb una desobediència institucional i, per tant, amb unes institucions que estiguin al servei d’aquesta mobilització. Amb aquesta combinació caldrà treballar per un nou horitzó per exercir el dret d’autodeterminació que pugui ser quan abans millor.

També protesten per la renúncia del Govern a la unilateralitat, alhora que volen crear condicions per poder exercir-la. Això, però, depèn de la voluntat de tots els partits independentistes. Pensa que existeix aquesta voluntat?

No existeix. És evident. Constatem que malgrat el lema de Jordi Cuixart, «ho tornarem a fer», i per tant malgrat l’enaltiment de la desobediència com a eina per garantir drets vulnerats, el que és com a mínim l’statu-quo de l’independentisme o l’independentisme hegemònic no està, ara mateix, en aquest marc. Per això, diem que estem disposats a assumir les responsabilitats que siguin necessàries per posar això al centre i seguim posant damunt la taula la necessitat d’enfortir el moviment. De fet, durant aquest darrer cicle, el que hem vist són unes institucions i uns partits hegemònics que el que han fet és anar a remolc del que els moviments deien al carrer. Cal recuperar això.

Tal com estan les coses, pensa que un avançament electoral podria ser imminent?

Treballem amb tres hipòtesis possibles: eleccions en la tardor de 2019, en la primavera de 2020 o en la tardor de 2020. Més enllà d’aquesta última època, contemplem difícil que el Govern aguanti tal com està la situació. El que hem vist aquests dies, sobretot en el debat de la Diputació de Barcelona, condiciona això. Però també tenim un element extern que no depèn directament del Govern de la Generalitat, que té a veure amb les sentències. Fa pinta que el Govern aguantarà, almenys, fins que hi hagi sentències. Caldrà veure si després aguanta molt més. Nosaltres no compartim una de les hipòtesis que ha circulat com a possible resposta a les sentències, que és la convocatòria d’eleccions. Entenem que una resposta a les sentències ha d’anar més enllà, ha de tenir una proposta política més consistent.

Han parlat amb el president Torra sobre la resposta davant una previsible sentència condemnatòria?

Totes les converses que hi ha ara mateix encara són molt incipients. És evident que tothom té clar que hi ha d’haver una resposta a les sentències en clau de mobilització social, en clau de denúncia de la vulneració de drets. Que aquesta denúncia vagi vinculada a la necessitat de continuar exercint tots aquells drets que seran condemnats amb la sentència del Suprem: el dret a l’autodeterminació, a la llibertat d’expressió, de protesta... Per tant, caldrà bastir la resposta en la necessitat de seguir exercint aquests drets. Cal analitzar si a nivell polític i institucional cal donar una resposta i quina és. Això, ara mateix, és encara molt incipient.

Per tant, no hi ha res concretat?

De moment no hi ha res en concret. Però cal dir que no existeixen receptes màgiques ni jugades mestres. Si alguna cosa hem après o hauríem d’haver après del cicle anterior és que les jugades mestres o les receptes màgiques com «de la llei a la llei» no són reals. Per tant, cal pensar en propostes polítiques que no es tradueixin en una acció en concret, sinó que vagin més enllà.

Des dels partits independentistes més votats no es descarta la convocatòria d’un nou 1 d’octubre, tot i que des de la CUP estan segurs que no se’n donen les condicions...

El que posem sobre la taula és que un referèndum pactat no existirà. L’única via perquè existís un referèndum d’autodeterminació validat per la comunitat internacional és per la via del col·lapse de l’Estat i que sigui la comunitat internacional la que forci a l’Estat. Entenem que cal fer feina prèvia per un nou referèndum d’autodeterminació, i té a veure amb una campanya de suports internacionals i interns que cal impulsar des de ja a través de l’organització de la gent. Aquesta va ser una de les claus de l’1 d’octubre. Cal veure quines coses no van funcionar l’1 d’octubre de 2017 per fer-les diferents. I cal generar unes condicions que no ens facin repetir un 1 d’octubre que ja vam fer. Qualsevol repetició ens portarà al mateix resultat.

Per últim, a la ponència s’analitza la situació del País Valencià i de les Illes i se celebra que «coalicions de l’esquerra sobiranista» -en referència a Més i Compromís- han evitat la tornada de la dreta a les institucions. Poc se sap, en canvi, del paper de la CUP a la resta del país, més enllà del Principat.

És evident que la CUP i l’esquerra independentista hem de fer autocrítica en aquest sentit per la nostra no capacitat de construcció d’un projecte polític sòlid arreu dels Països Catalans. Aquí hem d’aprendre del que no hem fet i del que hem fet per millorar això. Hi ha una part de la qual sí que estem contents: al País Valencià, en aquestes darreres eleccions municipals, només presentàvem una candidatura. Era a Pedreguer [Marina Alta], on vam mantenir resultats [dos regidors de 13]. I per primer cop a la història ens vam presentar amb un espai d’aliances a Palma, on mai no hi havia hagut una candidatura rupturista rida per Palma, que va obtenir 1.500 vots]. Però és evident que això és absolutament insuficient si el que volem és assolir el nostre objectiu polític, que és l’alliberament social i nacional dels Països Catalans. Aquí hi ha també un procés pendent d’anàlisi.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.