Vides de ciència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa quatre dècades, un càmping vora el llac Major de la Llombardia va rebre la visita d’una família amb un cotxe i una caravana prestats per uns bons amics. El jove matrimoni amb xiquets menuts havia partit dies abans del cor de l’Horta de València amb tota parafernàlia estiuenca: joguets, banyadors, bicicletes... El seu equipatge, tanmateix, deixava un bon espai per a la ciència. Perquè la bellesa paisatgística del segon llac més gran d’Itàlia no havia estat el principal motiu per seleccionar el paratge, sinó la seua proximitat a l’Istituto Nazionale dei Tumori de Milà.

Aquesta jove mare era Anna Lluch, esdevinguda una referent en la recerca i tractament del càncer de mama, i també en l’atenció personalitzada i pròxima a les dones —des de l’INCLIVA i la Universitat de València. El seu marit, Joan Ramon Peris, em va explicar aquesta anècdota el dia que vam dialogar sobre la possibilitat d’entrevistar Anna a Vides de ciència, de la ràdio d’À Punt. Enraonar amb Joan sempre és un regal perquè atresora uns valors ètics admirables i una estima per la terra i la natura que el van dur a impulsar la creació de la Unió de Llauradors i Ramaders, sindicat del qual va ser el primer secretari general.

Abans de vindre als estudis de Burjassot, Anna i Joan ens van acollir a la seua casa a Meliana, tocant l’horta amarada per la brisa de la Mediterrània. Perquè Vides de ciència va ser concebut des de la productora Nexar com un programa transmèdia, amb la voluntat d’oferir continguts audiovisuals diversos i que s’expandira pels diferents canals, i alhora que aconseguira crear diàlegs entre la ciutadania i les persones que fan ciència als centres de recerca i les universitats públiques valencianes.

Joan i Anna van estar magnànims amb nosaltres. Difícil acomiadar-se d’ells perquè la seua conversa és enriquidora, compromesa, intel·ligent i carregada de valors humanístics. Ens va emocionar el seu amor de parella. Tot i anar carregats de càmeres i micròfons, ens sentíem com a casa i així vam aconseguir allò que tant desitjàvem: donar a conèixer el batec de les persones que fan recerca al nostre país, més enllà dels laboratoris i les bates blanques. 

“El dia que jo començava a estudiar Medicina, pujant per aquelles majestuoses escales de marbre de la facultat, a mon pare li queien les llàgrimes perquè pensava que era impossible que jo, filla de Ramon, ‘el dels arbres’, com era conegut a Bonrepòs i Mirambell, arribara a la universitat”. Anna Lluch recordava els seus inicis poc convencionals i gens senzills per matricular-se en la carrera que havia somniat des que, de ben xicoteta, l’arribada del metge a casa era tot un esdeveniment.

Anna Lluch i Avelino Corma, el científic valencià més internacional, premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica el 2014, comparteixen orígens molt semblants. Van créixer en famílies humils amb arrels fortes al camp. A l’Horta i a Moncofa, Plana Baixa, respectivament. “Avelino hauria d’haver estudiat Medicina, així totes les seues descobertes haurien generat grans avenços per a la salut pública”, ironitzava Lluch amb admiració pel creador de l’Institut de Tecnologia Química (UPV-CSIC). 

Amparo Mifsud, científica i companya a l’ITQ, ens va facilitar totes les claus per accedir a persones tan especials com Anaïs Corma i Brisa Garcia, filla i esposa, dues dones excepcionals amb les quals la tasca periodística ha superat totes les expectatives possibles. Brisa no tan sols ens va convidar a casa seua; ens va captivar amb la seua corprenedora biografia personal i familiar. “Només en dos tarongers” va permetre el pare d’Avelino provar una de les seues primeres fórmules químiques. El seu tractament de la mosca blanca va funcionar i, a més, va ser la primera de les desenes de patents obtingudes pel científic.

Més enllà de les polèmiques i els titulars cridaners sobre la gestió d’À Punt Mèdia, només tenim paraules d’agraïment per als magnífics professionals de l’ens públic que ens han encoratjat a fer el millor programa possible, promovent l’slow radio, un model assossegat “per escoltar des de la calma, la curiositat i la reflexió”, en paraules d’Empar Iborra. El primer, possiblement, de tota la història de la radiotelevisió pública autonòmica, iniciada ara fa quasi 30 anys, en donar protagonisme a la ciència en primera persona i amb tot el rigor. 

Estem molt agraïts a les tretze extraordinàries persones que, amb immensa generositat, han fet possible l’aventura de Vides de ciència. Investigadores i investigadors experimentats, però també joves de present i futur brillant. Al nostre Divan preguntàvem quin superpoder li agradaria tindre. “Acabar amb les desigualtats al món”, va respondre Corma, que ens va revelar l’elevada qualitat humana que roman al DNA de la ciència valenciana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Maria Josep Picó
Maria Josep Picó

Periodista ambiental i divulgadora científica.