Les investigacions del diari Público sobre la relació del CNI amb el cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils i el seguiment exhaustiu als qui finalment els van perpetrar ha estat, sens dubte, l’exclusiva periodística més transcendental dels darrers anys. No cap altra cosa que felicitar el diari i particularment l’autor de la investigació, Carlos Enrique Bayo. Segons les informacions publicades, el CNI podria haver fet molt més per evitar els atemptats del 17 d’agost de 2017. És molt revelador que el mateix cos d’intel·ligència o el poder policial i polític, de qui depèn el centre implicat, no haja fet cap comunicat o compareixença desmentit aquest relat basat en documents oficials. També és significatiu que fins ara el PSOE, Partit Popular i Ciutadans hagen bloquejat tota mena d’iniciatives parlamentàries adreçades a investigar què va poder fallar aquell dia fatídic que mai no oblidarem. Les famílies de les 15 víctimes mortals mereixen molt més respecte del que fins ara han rebut.
Girar la mirada enrere i recordar el 17 d’agost fa feredat. Principalment per les víctimes mortals, per l’impacte d’un atemptat múltiple que Catalunya encara mai no havia patit. Però no només. Fidels a la tradició d’intentar polititzar els atemptats —com es va veure en l’atemptat a Atocha, Madrid, l’11 de març de 2004, assenyalant ETA com a culpable amb clara intenció electoral—, els sectors més hostils contra el catalanisme i contra l’independentisme no van desaprofitar l’oportunitat per assenyalar els Mossos d’Esquadra i els governants catalans. El referèndum de l’1 d’octubre, cada vegada més a prop, servia com a excusa per fer tota mena d’acusacions contaminades per enrarir encara més un clima totalment dominat per la tensió. “Fem una crida al Govern i a les forces polítiques catalanes perquè es posen a treballar en una agenda real al servei dels problemes reals que afecten la ciutadania de Catalunya”, signava l’editorial d’un dels diaris més influents editats a Madrid. Com si una agenda política distinta a la del Govern de l’Estat fora incompatible amb la lluita contra el terrorisme. Casualment, a Niça, París, Manchester, Brussel·les i tantes altres ciutats europees que van patir tragèdies similars, ningú no va pensar que els governs i les policies respectives estaven “embarcats en un projecte independentista i en obert desacatament a la Constitució”, tal com deia un altre editorial. Malauradament, aquest és el punt de vista generalitzat que es va donar des de bona part de la premsa i així es com es va intoxicar bona part de l’opinió pública espanyolamentre la premsa internacional elogiava els Mossos, que van abatre els terroristes en temps rècord.
Va ser l’inici d’un intent per desprestigiar els Mossos d’Esquadra que va culminar l’1 d’octubre amb l’actuació desproporcionada i provocadora dels cossos de seguretat espanyols i que va derivar, també, en la inexplicable acusació contra Josep Lluís Trapero per rebel·lió. El Major i la cúpula iniciaran el judici a l’Audiència Nacional el 20 de gener i s’enfronten a més de deu anys de presó. Ara, amb les revelacions de Público, sabem que el CNI va tindre contacte confidencial amb el cervell dels atemptats i va estar seguint els qui els van perpetrar fins moments abans dels fets. Així ho ha acreditat el diari i ningú ho ha desmentit, tot i que han tingut temps. Qui tem, per tant, la veritat del 17 d’agost? Els mateixos que amb intenció política i mala fe van desacreditar un cos policial en comptes d’adreçar esforços a resoldre el cas. Tal com mereixen les víctimes i la ciutadania, que quedarà marcada sempre pel 17 d’agost.
