Apregonar Espanya amb sentit d'Estat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Unidas Podemos es compromet a assumir per escrit la postura del PSOE respecte Catalunya per tal d’entrar al Govern d’Espanya. Els postconvergents de Junts per Catalunya regalen la presidència de la Diputació de Barcelona al Partit Socialista de Catalunya. Esquerra Republicana de Catalunya és a punt de facilitar la investidura de Pedro Sánchez sense condicions prèvies. L’independentisme institucional fa aigües i, encara que l’independentisme de carrer comenci a parlar cada vegada més sobre el fet que allò veritablement transversal és l’Ibex 35, la resposta a la frustració i al cabreig és incerta. 

Més enllà d’oposar-se conjuntament a uns empresonaments injustos, no és gens fàcil d’assumir que el procés o la cosa catalana d’aquests darrers anys ha comportat una confiança gairebé malaltissa en els partits. Tampoc és senzill d’acceptar que, tot i la terminologia pseudorevolucionària, ens hem dedicat a parlar de política institucional fins al mareig en uns termes que bàsicament provenien de despatxos opacs on no sabem què s’hi cou. Tampoc és gens fàcil d’analitzar l’atzucac sobiranista sense acabar parlant com alguns intel·lectuals que ho titllen tot de processisme, que van pel món etzibant coses tan passades de voltes i tan ridícules com ara traïdories i que, parlant dels adversaris polítics com d’enemics, posen en safata a l’espanyolisme que va de punta a punta de l’arc ideològic la criminalització en bloc de l’independentisme i també que se’ls retregui l’ús de l’argot de Carl Schmitt. Albert Lloreta ho explicava més clar l’altre dia a la xarxa: «em fa por que l’energia òrfena que queda ara que la rendició dels partits processistes és oficial s’aboqui en forma de frustració contra els més dèbils. Cal alguna mena de projecte il·lusionant ni que sigui per fer d’Arca de Noè i no caure en el caos i l’identitarisme excloent». Comparteixo aquesta mena de por.

En aquest context, l’Ajuntament de Barcelona acaba de fer públic que Ada Colau ha escollit Manuela Carmena com a pregonera de la Mercè. Colau és molt llesta. Triar Carmena, que tot i ser la més votada, el pacte de dretes li acaba d’arrabassar l’alcaldia de Madrid, em sembla pràcticament un obra mestra. Carmena, que arran de la repressió franquista, es va traslladar a Catalunya en els darrers anys de la dictadura, on va establir contactes amb la militància perseguida del PSUC i on va participar en l’associació clandestina Dones Democràtiques. Carmena, una de les fundadores del despatx laboralista en el qual va tenir lloc la matança d’Atocha de 1977 i una de les fundadores de l’associació Jutges per a la Democràcia. Carmena, és evident, no és un problema. I no és només que no sigui un problema: escoltar les paraules d’una persona que al llarg de la seva vida ha bregat contra el feixisme, contra la corrupció, contra els abusos policials, escoltar les paraules d’una persona amb una trajectòria en defensa dels drets humans com la seva sempre serà ben rebut i més encara quan l’extrema dreta està tan ben organitzada arreu.

No, el problema no és ella, sinó el moment i la tria. Colau acaba de demostrar, una vegada més, que és una estratega de dimensions considerables, una política amb un sentit del càlcul estratosfèric: la seva tria dificulta enormement un debat cultural serè que no caigui en l’estirabot més ranci. Ara que torna a sorgir tímidament el debat absurd i perillós sobre els cognoms catalans i que torna a sorgir gràcies a una part molt minoritària de l’independentisme (el Front Nacional aquest de Ripoll diu que la gent amb no sé quants cognoms catalans és perseguida) i gràcies a un discurs pro xarnego que s’apropia i essencialitza la xarnegor i que els comuns assisteixen institucionalment; ara que els diaris van plens de dibuixants i articulistes que ja no saben com fer-s’ho per fusionar el Zyklon B i l’estelada; ara vés i digues que la tria de Colau et sembla l’enèsima mostra no només de la poca predisposició dels Comuns envers la cultura feta en català, sinó també l’enèsima mostra d’una estratègia que, subtilment o no tant, aboca aquesta cultura a un esperpent de províncies. 

Sabem perfectament que la cultura és política, que la cultura és política fins quan es vol apolítica, que la cultura és necessàriament política. Però també sabem que una cosa és que sigui política i una altra de ben diferent és que s’utilitzi com a estratègia per a la propaganda política. I la tria de Colau sembla un intent de fer aparèixer les crítiques davant la reculada imparable d’allò fet en català com una exaltació identitària i com una ingratitud superba davant d’allò que Carmena té a dir-nos en un pregó. Jugada mestra. Sentit pregon d’Estat. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Blanca Llum Vidal
Blanca Llum Vidal

Poeta