El cabdill més estimat (i 2)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ningú va ser més estimat que aquell rei En Pere, ho dèiem la setmana passada. Els diners i l’amor mai no poden ser amagats del tot i, per altra banda, l’adulació del poder sempre deixa ditades brutes, sempre les acabem trobant quan les mostres d’adhesió no són sinceres, quan es tracta de simple propaganda política o de raó d’Estat. Només cal comparar la crònica de Bernat Desclot, el Llibre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, com hauria de ser recordat sempre, i la crònica de Muntaner, més política, més fantasiosa i no tan enamorada dels seus personatges. El misteriós Desclot, del qual no sabem res, ha estat l’escriptor que amb més emoció i complicitat ha parlat de Pere el Gran. El que ens fa entendre, travessant el temps i l’espai com una sageta, com va arribar a ser estimat aquell rei de la nostra remota i dramàtica història. En un moment del seu llibre ens dibuixa molt ben dibuixat un sentiment difícil de traslladar a l’escriptura, la por, una por encesa que està feta de cor, perquè és la por que sent un fill pel seu pare en un destret, la por que neix de l’afecte més íntim. 

Pere el Gran va aconseguir integrar la corona de Sicília, va saber ser l’heroi providencial que reclamaven els insurrectes de les famoses Vespres Sicilianes, sense deixar-se acovardir pels enemics més formidables que un monarca europeu podia imaginar, el Papat de Roma i el reialme de França. França i Roma no van tornar a agenollar la Corona d’Aragó com en ocasió de la desfeta de Muret de 1213, aquesta vegada va ser molt diferent, el camp de joc va estendre’s fins als confins d’Itàlia, arreu de la Mediterrània, i els catalans van obtenir totes les victòries possibles, contra pronòstic, només confiant en ells mateixos i en els seus aliats, conservant la serenitat i recorrent a l’audàcia més imprevisible. Passant al contraatac. Com quan Felip de França va parar un parany al rei En Pere a Bordeus, aleshores domini anglès, quan el va desafiar a un combat singular, seguint els vells codis de la cavalleria, en territori neutral. Un combat previst de dos homes sols, de dos reis sols, el de les flors de lis i el dels quatre pals o bastons. Un combat que mai no es va produir però que va aconseguir desflorar a bastonades l’emblema marià de França, el lliri blanc. Pere el Gran havia de travessar la frontera entre Aragó i França, d’incògnit, per arribar a la capital occitana, evitant els espies, les emboscades que l’esperaven per matar-lo. Anava disfressat de mercader, acompanyat només per alguns pocs homes, però un cop tornat de Bordeus, un cop humiliat, per incompareixença, el rei de França, el perill es va intensificar fins a esdevenir irrespirable. Fou en aquell moment quan el rei més valent va decidir tornar als seus dominis sol, acompanyat només per un escuder. Sol, el rei es va fer invisible.

Invisible per als seus perseguidors però també per als espies catalans que durant llargues hores no sabien on era el rei, no sabien si era mort o viu, si es dirigia secretament cap a la frontera d’Aragó on estaria protegit o si havia quedat travat o perdut per alguns indrets del sud d’Aquitània. El seu fill i hereu, Alfons, l’esperava a Tarassona, amb un contingent important, desesperat, indecís, alarmat. I veu que arriba la companyia del rei però no hi ha rastre del seu pare. Però crec que Desclot ho explicarà molt millor si el faig parlar en el català d’avui. Diu així: “Quan la companyia del rei havia arribat a Tarassona i havia dit que havien deixat el rei tot sol i que no sabien on era i que En Joan Nunyis l’aguaitava al camí; de manera que quan N’Alfons, el fill del rei, ho va sentir, muntà a cavall i amb tots els seus cavallers i van prendre les seves armes, i també els soldats a peu, i van córrer cap a aquella banda per on els va semblar que el rei havia de venir. I quan van haver recorregut dues llegües i van arribar al peu d’una gran muntanya, miraven al seu davant i van veure venir el rei que va baixar per la baldana de la muntanya amb l’escuder. El seu cavall anava suat i cansat. I el rei, dalt del cavall, tot esparverat, suat i colrat del sol que l’havia tocat, va reunir-se amb ells, i N’Alfons li va besar la mà, i tot els altres i van tenir una gran alegria d’haver-lo recuperat sa i estalvi; i n’hi va haver molts que no es van poder estar de plorar quan van saber les penes i perills que havia hagut de sofrir i, sobretot, perquè el van veure venir tot sol amb el seu cavall, amb les armes a l’esquena. Anava tot suat i colrat del sol i de la calor, que era molt gran”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves