La foguera de les vanitats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una tradició iniciada l’any 1955 que a partir de l’any 1966 ha esdevingut una bandera d’unitat i llibertat que agermana el nord i el sud de Catalunya i que, any rere any, ens arriba per renovar el nostre compromís amb la llengua i la cultura catalanes i encendre-la a tots els pobles i ciutats dels països catalans. Així comença el missatge d’aquest 2019 que la presidenta del Parlament signava des d’Alcalá Meco. A recer d’aquest missatge, parem atenció en dos elements rellevants de la nostra cultura. D’una banda, el foc que ha estat protagonista les últimes hores als Països Catalans, tant degut a les fogueres de Sant Joan com a causa dels incendis. De l’altra, allò que és, al meu entendre, la punta de llança de la nostra identitat cultural, la llengua. De flames ben i malintencionades versa l’article següent.

Sant Joan és temps de fogueres, de foc purificador, de trobades amicals i festes veïnals. De tradicions que ens defineixen com a societat i ens vinculen de manera orgànica amb els nostres ancestres. Em pregunto si enguany haurem encès prou fogueres per cremar-hi tots els trastos vells i les andròmines que ja no ens fan falta. La de Sant Joan ha estat sempre una festa especial per a mi, per allò que té de renovadora, d’excitant. La d’enguany ha estat la segona revetlla a l’exili, en companyia de gent que estimo i amb l’enyor que sento especialment en dates assenyalades com aquesta. Als qui heu compartit amb mi tots aquests dies, ja sigui privadament o a través de les xarxes socials, imatges meves carregant una falla a Isil o ben guarnit en plena Patum només puc donar-vos les gràcies més sinceres per ser-hi i per mantenir viva la flama d’amistat i compromís cultural que tan necessària és en els temps actuals. 

Però no és de records que us vull parlar, sinó de reptes. Fins i tot de riscos. Ho faré a manera de titulars, ras i curt: 

1) Els nous expedients judicials contra (sí, sí, ho heu llegit bé, contra) el patrimoni que custodia el Museu de Lleida

2) La quantitat ingent de notícies falses que tenen com a únic objectiu continuar generant una catalanofòbia latent que fa pòsit i que ens costarà dècades de fer revertir

3) Les decisions politicojudicials preses per alterar la voluntat del poble, que emana dels resultats obtinguts a les urnes. 

4) L’incompliment sistemàtic, sostingut en el temps, per l’Estat espanyol amb relació a les resolucions del Consell d’Europa que tenen a veure amb la vulneració dels drets lingüístics dels catalans 

... com veieu, la llista és llarga. 

En resposta a totes aquestes qüestions, ens cal perseverar i fer sentir de nou la nostra veu alta i clara. És per aquest motiu que el proper 2 de juliol, coincidint amb la sessió constitutiva del Parlament Europeu, s’ha convocat una manifestació a Estrasburg per exigir que no vetin com a eurodiputats cap dels nostres representants electes.

Aquesta serà la tercera manifestació multitudinària convocada en menys d’un any i mig fora dels PPCC. Recordem que es van aplegar més de 45.000 persones a Brussel·les (7/12/2017) i, més recentment, també va tenir lloc una mobilització a Madrid contra el judici del procés. L’objectiu d’aquesta nova convocatòria és redundant: denúncia per la vulneració sistemàtica de drets civils i polítics i d’alteració de la voluntat expressada a les urnes per més de 2,3 milions de persones. Però no només: el proper 2 de juliol la mobilització també s’articula per reclamar a l’Estat espanyol que compleixi la resolució de l’ONU i que posi en llibertat d’una vegada els nostres presos polítics.

De tot plegat va aquesta convocatòria. Llàstima que topi amb interlocutors muts i sords que fan gala d’una vanitat tan explosiva com hilarant. Com a material literari o cinematogràfic, convindrem que funciona. Ho tolerem en la ficció. Però no hauríem de fer-ho en la nostra realitat quotidiana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Lluís Puig
Lluís Puig

Conseller de cultura a l'exili