Vist per a sentència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquestes foren les últimes paraules que sonaren a la sala segona del Tribunal Suprem. Les va pronunciar Manuel Marchena, president de la sala, amb la fredor que el caracteritza. Ara s’inicia un nou període que es prolongarà fins després de l’estiu i que estarà determinat, a curt termini, per com se solucione l’afer dels eurodiputats electes, un a la presó —Oriol Junqueras— i els altres dos a l’exili —Carles Puigdemont i Toni Comín. La gran certesa que hi ha sobre la taula és que la justícia espanyola i la Junta Electoral Central faran el possible per impedir que tots tres puguen exercir el càrrec per al qual han estat designats democràticament. Advocats com ara Gonzalo Boyellegiu l’entrevista que li fem en aquest mateix número— estan convençuts que tot s’acabarà resolent favorablement als eurodiputats electes. Almenys, fins ara, l’estratègia dels exiliats ha funcionat a la perfecció, i en molts casos contra pronòstic. L’estratègia dels advocats, per tant, és més que fiable.

Tornant a la qüestió dels presos, les seues defenses demanaran, com és obvi, la llibertat provisional, almenys fins que s’acabe emetent la sentència, si bé sembla difícil que aquesta petició siga acceptada. Especialment rellevant és la resolució sobre el cas de Joaquim Forn, que va viatjar dijous a Barcelona per fer els tràmits que l’han convertit en regidor electe de la capital catalana —va ser alcaldable de Junts per Catalunya— i el Suprem ha ordenat que el retornen immediatament a Soto del Real, tancant la porta a la possibilitat que Forn aprofite el viatge per quedar-se a Lledoners. Caldrà veure si la postura del Suprem és igual d’inflexible quan haja de decidir si envia o no a presons catalanes el conjunt dels acusats.

És la ressaca que deixa el final d’un judici que obre nous escenaris i que evidencia que ni la justícia espanyola, ni els estaments que la integren i que en molts casos depenen directament del Govern espanyol, no volen canviar res del que fins ara s’ha fet malament. Colpia escoltar els al·legats finals dels presos polítics. Per exemple Jordi Cuixart, qui insistia —com altres— que no es pot penedir de res i que un país funciona malament si retreu penalment les crides a la desobediència civil. En tot cas, deia, el pecat és el de l’obediència civil que permet que passen coses com les que estan passant al Suprem, o que hi haja persones que naufraguen al mar sense que els governs europeus facen res; o moltes altres realitats que haurien d’avergonyir més persones en aquesta Europa del segle XXI. L’optimisme del president d’Òmnium Cultural és l’esperança de moltes persones que confien que el patiment dels nou presos polítics, dels set exiliats i de totes les famílies acabe servint per al que ha de servir: per canviar un Estat que no ha entès res del que va passar durant la tardor catalana de 2017.

Després de 52 sessions, 422 testimonis i d’hores i hores de declaracions, malauradament, res no ha canviat i és responsabilitat de tothom recordar a cada moment la situació que moltes persones estan patint per haver protagonitzat, amb més o menys encert en moments determinats, una actuació política que des del 2015 rep contínuament el vistiplau electoral. Qualsevol aliança, qualsevol entesa política adreçada a resoldre aquesta situació serà benvinguda si serveix perquè aquest període, que ja dura un any i mig, acabe i tot torne al terreny on sempre hauria d’haver estat aquest problema: el del debat i la negociació política.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps