O Pi i Sunyer o Pich i Pon

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dedicàvem l’últim article a l’èxit electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya i a la seva previsible victòria en el torcebraç per l’hegemonia política de l’independentisme. Hi dèiem dues coses que, valgui la modèstia, han resultat fins a cert punt profètiques: que les expectatives electorals d’ERC eren potser exagerades i que a Carles Puigdemont no se l’havia de donar pas per mort. Els resultats dels dobles comicis municipals i europeus del 25M així ho confirmen: el creixement d’ERC ha estat ampli, però diverses alcaldies són encara enlaire mentre l’efecte Puigdemont és indiscutible. 

Però és, com dèiem, el cas de la ciutat de Barcelona on l’amargor de la victòria insuficient pot entravessar-se en les bones perspectives del vell partit de Francesc Macià i Lluís Companys —pels més joves coneguts per les aparicions que fan al Polònia al costat dels clons de Rufián, Aragonès o Tardà. Així doncs, el que la mateixa nit electoral semblava evident, que Ernest Maragall i Mira seria alcalde de la ciutat que ja va regir el seu germà a la qual va escriure el seu avi, no ho és tant a hores d’ara, a l’espera del que passarà el dia 15 de juny. La possibilitat d’un pacte entre Comuns i PSC, amb els vots prestats de Manuel Valls i la tropa de Cs, pot fer revalidar l’alcaldia a Ada Colau, que la nit electoral va cometre la relliscada de reconèixer la derrota i desitjar sort al nou batlle. Un pacte pel qual s’han activat totes les forces vives de la ciutat i de l’Estat i que deixaria l’independentisme fora de les institucions municipals. 

La Vanguardia, l’edició catalana del rotatiu madrileny El País i el nou El Periódico, de Prensa Ibérica, després del fracàs de l’operació Valls, a la qual van dedicar totes les pàgines hagudes i per haver-hi, han tingut un autèntic retour d’âge amb aquest hipotètic pacte i han passat d’anar a totes contra la criptoindependentista, antisistema i populista Colau —el gran papu a abatre— a trobar-li totes les virtuts com a batllessa del cap i casal. Mentrestant, una part de la intel·lectualitat mediàtica que volta els comuns, començant pel periodista Jordi Évole —una mena d’eminència gris colauista, pel que sembla, i a qui es va sondejar en un determinat moment per fer el pas a la política— han animat l’alcaldessa a no tenir por del què diran si pacta amb l’enemic per obtenir la cadira més alta del Saló de Cent. En comparació, els manifestos a favor d’un pacte entre ERC i comuns han tingut un ressò limitat dins les files del partit de Colau —entestat a defensar un ara mateix impossible tripartit d’esquerres amb el PSC i ERC— mentre el silenci o la poca bel·ligerància de destacats membres del partit de perfil més sobiranista, començant per Jaume Asens, ha estat especialment sentida.

Malgrat que tot feia indicar que Maragall i Colau ja tenien una entesa per governar junts, la diabòlica aritmètica electoral ha tornat a posar sal a les ferides de les trompades del procés, que han dividit els Comuns, i la mateixa batalla de Barcelona, en la qual ERC ha plantat batalla. Els fitxatges estel·lars d’ERC entre la dissidència excomuna, tampoc són garantia de cordialitat. A més, no es pot obviar que a sota de l’espai del partit hereu d’ICV hi ha un odi profund i sovint irracional —en un llenguatge políticament incorrecte i colonial hauríem escrit “africà”— cap a ERC, a qui no només retiren tota consideració de partit d’esquerres, sinó que culpen com a font de tots els mals del país i còmplice d’una dreta nacionalista, al seu parer molt pitjor que PP, CS i VOX. La reaparició d’autèntics espectres perduts en la nit dels temps de la política catalana, des dels inefables Lluís Rabell i Joan Coscubiela, fins a l’exregidora Eulàlia Vintró, n’és la mostra. 

Contra el que sovint es diu, tots els pactes i acords són moralment, èticament i políticament legítims, per més que ens pesi. Per part d’Esquerra, la lliçó més dura d’aquesta victòria insuficient que pot dur-la a l’oposició és que li assenyala els límits i els punts negres de la seva política d’ampliació de la base i demostra la fragilitat de xifres màgiques, com aquella que parla de voluntats del 80%. Alhora, Ada Colau i el món dels comuns es troba en el dilema de triar entre fer possible un Ajuntament dominat pel record a Carles Pi i Sunyer i els batlles de la República —espanyola, catalana, tant és— o veure’s empesos a jugar el paper de la trista figura del pintoresc magnat i polític Joan Pich i Pon, per dues vegades alcalde de la ciutat —la segona després de l’octubre de 1934—, servint els interessos del partit radical d’Alejandro Lerroux. I ja saben els nostres lectors que, al final, Lerroux i els seus vells bàrbars van acabar al costat d’en Franco.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.