El festeig Valls - Colau

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La victòria de Maragall a les eleccions municipals de Barcelona ha disparat totes les alarmes dels agutzils del règim i el cap de llista de Ciutadans, Manuel Valls, ja ha corregut a regalar els vots a Ada Colau per intentar evitar una alcaldia independentista. Però el fet que el guanyador no hagi estat el candidat d’una llista única de l’independentisme, sinó d’una formació que també és d’esquerres, li ho posa molt més difícil a una alcaldessa en funcions que ha centrat la campanya –i la seva trajectòria política- en defugir l’eix nacional i repicar els tambors del progressisme. 

Per això, de moment, de la boca d’Ada Colau no n’ha sortit cap floreta per a  l’exprimer ministre francès, la qual cosa no vol dir que no encarregui la feina bruta als altres. Hauríem de creure molt en les casualitats per no lligar els articles i les piulades de Jordi Évole aplanant el terreny a un acord Ciutadans-Comuns amb els dinars compartits a la Barceloneta entre el periodista i la candidata. És el mateix Évole que va organitzar un debat entre Valls i Colau, una tria que no podia seguir cap altra lògica que la d’apartar Maragall de totes les mirades: en aquell moment les enquestes ja prefiguraven el resultat final i la llista de Ciutadans estava molt lluny de poder competir per a l’alcaldia. 

Si fos només Évole, rai. Veient els moviments i les pressions dels últims dies podem intuir que no és pas un franctirador. A les envestides dels mitjans de Madrid i d’alguns de Barcelona s’hi ha afegit fins i tot Manuela Carmena, que ha dit que Valls “ha donat l’exemple de donar els seus vots a la llista majoritària”, tot comparant la situació barcelonina amb un hipotètic govern de Madrid amb representació de l’extrema dreta. No cal ser gaire espavilat per adonar-se del fet que Carmena oblida deliberadament que la llista més votada ha estat la d’ERC, cosa que no és gens del gust de l’extrema dreta since 1931. 

Contrasten les moixaines actuals amb les paraules d’aquest entorn polític prèvies a les eleccions. Quan Pablo Iglesias deia que Valls representava “els interessos dels grans poders econòmics”, Colau ho rematava dient que “les elits econòmiques han trobat una aliança amb Ciutadans i un candidat a França, i aquest candidat s’ha presentat a Barcelona”. El contrast amb aquestes “elits” ha estat un leitmotiv de tota la campanya dels comuns. La  “filla del Guinardó”, que “ve dels barris populars” –cantava la rumba feta per a l’ocasió- ha recollit, en qüestió de dies, els elogis de Miquel Roca i les raspallades d’El Mundo.

Més arran de terra, l’argumentari ja circula per les xarxes: “si ERC pot tenir pactes amb Junts per Catalunya, els Comuns poden pactar amb Ciutadans” i “no es pot fer un cordó sanitari al PSC, això és generar divisió i frontisme”, en són els principals exemples. Fixant-nos en la primera de les sentències, hi trobarem de seguida el seu punt feble: els comuns han estat receptors de vot dual, amb un alt percentatge de sufragis provinent d’independentistes, precisament perquè han optat per l’ambigüitat en l’eix nacional. ERC es proclama obertament independentista i, per tant, equiparar els pactes que pugui sostenir ERC amb Junts per Catalunya amb un tàndem Comuns-Ciutadans és posar-se directament a l’equip dels unionistes: què tindrien en comú, sinó, Valls i Colau? Pel que fa a preocupació vers l’isolament dels socialistes, es dóna la circumstància que qui els va expulsar del govern municipal no va pas ser ERC, sinó la mateixa Ada Colau. Què ha canviat per passar-los a considerar una peça imprescindible en la conformació d’un nou govern?

Els artífexs d’aquest invent confien en la memòria de peix de la ciutadania, el que no deixa de ser una determinada forma de menyspreu, però és difícil de creure que un pacte amb Ciutadans, amb un funcionament similar al paper de VOX a Andalusia, no deixaria una màcula difícil d’esborrar durant els propers quatre anys. I més si ja podem pressuposar que el suport taronja no en tindrà res, de gratuït. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).