Puc assegurar que miro de llevar-me cada dia amb la millor de les intencions. Abans i tot d’alçar el braç dret, invoco els pensaments més positius que hom pugui imaginar en un dia feiner. Encara no he trobat la primera de les sabatilles, que, per si de cas, em repeteixo dins meu com un mantra les instruccions sempre assenyades dels Gaspars Hernández de torn que omplen la graella radiofònica del país. És més, així que entren els primers raigs de Sol per la finestra, procuro de seguir els consells asiàtics sobre la importància d’una respiració plenament conscient i ben efectuada, amb l’objectiu de garantir l’estabilitat emocional i mental necessàries per deambular pel nostre amat cosmos.
El cert és, tanmateix, que per molt gegantina que sigui la nostra força de voluntat, veient segons quines notícies diàries, esdevé un exercici del tot titànic de no llençar la tovallola definitivament i muntar un quiosquet de daiquiris a la primera platja del Carib que ens faci mínimament el pes. Així, passa que ens llevem i en un mateix matí acabem sabent que algú diu haver demostrat que els cotxes elèctrics contaminen fins i tot més que els temuts i perillosos dièsels de tota la vida, i que, atenció, la majoria d’homes heterosexuals són més tolerants a la infidelitat si la seva parella se’n va al llit amb una altra dona que no pas amb un home. La informació arriba alhora, qüestió de pocs segons de diferència, quan encara tenim la pasta de dents regalimant no sabem ben bé per on.
No, no és cap broma: segons sembla, un nou estudi corrobora que, efectivament, la petjada ecològica generada pels automòbils elèctrics és superior a la dels dièsel, entre d’altres qüestions per les enormes emissions de CO2 que provoca la fabricació de les colossals bateries que empren aquests vehicles. Es tracta, de fet, d’un romanço que sento cantar gairebé des que van començar a aparèixer els primers prototips elèctrics, sense que ningú no ho hagi acabat mai de desmentir del tot. I no, no és cap broma: hi ha qui té el temps, i obté el finançament requerit –quelcom que encara em sembla més extraordinari!–, per observar les preferències en el comportament infidel dels éssers humans emparellats d’arreu del món.
Esclar, tothom pot imaginar que darrere d’un estudi com el dels vehicles elèctrics probablement s’hi amaguen els interessos econòmics i empresarials dels senyors del petroli. El problema, però, és que ningú no ens garanteix tampoc que darrere dels centenars de milers d’estudis a favor del vehicle elèctric que deuen haver-se publicat, no hi hagi també els del lobby d’aquest sector. Quants de cops ha resultat que allò que tothom creia evident després s’ha demostrat fals, i viceversa? Encara recordo aquells temps que menjar sardines –i peix blau en general– era d’allò més perjudicial per a la salut. Ara, en canvi, resulta que és una font d’Omega 3 del tot indispensable per al nostre organisme, pou de felicitat i benestar assegurats. No puc evitar de recordar, també, una conversa amb un investigador que treballava per a una indústria farmacèutica. En un moment del diàleg va sentenciar que en matèria de recerca farmacològica “digues-me quant em pagues, que l’estudi dirà el que convingui”.
Tot i ésser plenament conscient que el progrés científic s’ha de basar precisament en el qüestionament incessant de tot allò establert fins al moment i, per tant, en la revisió constant del que fins aleshores es considerava principis indiscutibles, no es pot negar que aviat arribarem a una situació de col·lapse mundial quant a l’ús i abús dels anomenats estudis científics, que massa sovint són utilitzats no pas per aprofundir en el coneixement humà d’un determinat aspecte del nostre univers, sinó per vendre barroerament un producte, una empresa, una idea política, o, en general, uns interessos particulars.
Des de fa, almenys, cinc segles, el món occidental ha anat substituint progressivament la religió pel pensament racional i la veritat científica demostrable i universal, deixant en un segon pla els dogmes de fe. Es pot dir sense embuts que és també gràcies a la ciència que avui les dones poden votar a casa nostra, que disposem de lleis antiracistes, i que l’homosexualitat s’és pràcticament del tot normalitzada. La ciència, doncs, ha permès de fer caure els pitjors mites que empresonaven persones i col·lectius sencers, com la creença de races superiors i inferiors, la visió del mascle superior a la femella, o l’homosexualitat com a patologia o malaltia. Fins i tot, qui més qui menys recorre a la ciència per mirar d’acotar de manera raonable qüestions tan delicades com els terminis en l’avortament. La ciència, doncs, ha esdevingut, en certa manera, un oracle social, un detector de veritats i mentides: una religió.
Per aquest motiu, l’ús interessat de la ciència que darrerament s’empra sense vergonya, em sembla força perillós. D’una banda, pot tenir efectes nocius directament sobre la nostra salut. Si no anem amb compte i establim mecanismes de protecció davant la ciència partidista, cada cop hi haurà més individus que no voldran vacunar els seus fills perquè diran disposar d’estudis rigorosos que així ho recomanen, i cada cop hi haurà més ciutadans dubtosos que no sabran qui diu la veritat: els estudis dels antivacunes –pagats pel lobby corresponent– o els estudis provacunes –pagats per les farmacèutiques–. Poso l’exemple de les vacunes perquè, evidentment, la decisió personal de no vacunar un fill pot tenir repercussions directes en la resta de la població, quant a l'eradicació o no d’epidèmies. Però també cito aquest exemple perquè em sembla un cas prou complex, atès que pareix evident que la indústria farmacèutica no és ni ha estat mai, de fet, neutra i filantròpica en aquesta mena de debats, sinó que és la primera interessada de provar la benignitat de les vacunes i, per tant, d’intervenir en el debat sin que se note el cuidado.
De l’altra, i és el que més m’amoïna, el perill d’aquest mal ús de la ciència no només perjudica la credibilitat de la mateixa ciència en el seu conjunt sinó que genera una gran inseguretat que pot acabar provocant que tinguem cada cop societats més descregudes, desconfiades, escèptiques, i relativistes. I el relativisme és una posició intel·lectual tan necessària com perillosa si es duu a l’extrem al qual semblem condemnats. Quan en una democràcia no existeix cap veritat perquè tot, absolutament tot, inclosos els mateixos valors democràtics i fonamentals, és qüestionable o relatiu, vol dir que també és qüestionable o relatiu l’ordre establert i les lleis votades –les injustes, però també les justes–. Com que res no és cert i tot és mentida, quan hom no comparteix una decisió del nostre govern, pot manifestar-se i atonyinar els policies que convingui. I no, no ens enganyem: el que ve després d’això no és l’anarquia. El que ve després és l’autoritarisme del govern i dels poders establerts perquè en aquesta vida tot és relatiu menys una sola cosa: la banca sempre guanya.
El filòsof occità Miquel de Montanha–Montaigne per als francimands– va sentenciar que ningú no és exempt de dir ximpleries: la desgràcia és de dir-les conscientment. A mi no em sembla casual que cada cop apareguin públicament més terraplanistes. L’estratègia és clara: si dubtes fins i tot del lloc on vius, et sentiràs tan desemparat que veuràs del tot necessari un Papa-Estat fort i autoritari, que et guiï pel bon camí i et protegeixi dels mals i de les amenaces de tots els indesitjables existents, inclosos els marcians que, com tothom sap, ens amaguen el pot de cafè cada matí. La Terra és plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons...
