La persistència dels presos contra la por

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant la campanya electoral de les eleccions basques del 2012, Arnaldo Otegi estava tancat a la presó de Logroño acusat d’un delicte tan greu com intentar reconstruir el partit polític Batasuna. Era aquella època, no tan diferent de l’actual, en la qual tot era ETA: partits polítics, sindicats, publicacions i organitzacions de la societat civil. Des del centre penitenciari, clandestinament, va gravar un missatge d’àudio que es va poder sentir en un míting d'EH Bildu, a Barakaldo, davant de 10.000 persones: “hem de buidar les presons i ocupar els carrers en defensa dels nostres drets. [...] Hem d’iniciar un debat nacional obert al conjunt d’Euskal Herria. [...] Somrieu perquè guanyarem”. 

Aquest missatge apostant per la política i el diàleg va comportar que se li obrís un expedient disciplinari l’endemà mateix i que se l’aïllés, arribant a prohibir-li les visites de la seva parella per si de cas se li ocorria enregistrar més reflexions democràtiques que contradiguessin la imatge de terrorista sanguinari que en propagava el règim. En el cas català, els presos acusats de delictes tan greus com haver organitzat un referèndum d’autodeterminació, no van poder intervenir a la campanya de les eleccions del 21 de desembre de 2017. Aquest, aleshores, va ser un cop especialment fort per a Esquerra Republicana, que tenia –i té- la seva principal cara visible engarjolada. Tenint en compte que Oriol Junqueras és el líder polític més ben valorat pels catalans, -permeteu-me la frivolitat- és com si al Barça l’obliguen a jugar la lliga amb Messi fora de totes les convocatòries. 

No se sap ben bé què ha canviat aquesta vegada però, sorprenentment, hem pogut tornar a veure els presos polítics catalans intervenint en actes de campanya. Ha estat després que la Junta Electoral autoritzés a Oriol Junqueras per fer una roda de premsa des de Soto del Real, un permís que després s’ha fet extensiu, a mesura que ho han anat demanant, a la resta de presos que concorren a les eleccions.  El que podem donar per segur és que no els ho han permès de bon grat

És clar que això no s’ha de llegir amb la rotunditat d’una victòria, ni amb la perícia d’una gran jugada mestra, però sí que és una alenada d’aire fresc en aquest ambient asfixiant de repressió i privacions. Poder sentir de primera mà la veu dels presos polítics sense l’encotillament i les limitacions del judici permet superar les interpretacions interessades i evitar que hi hagi uns buits que s’omplin sols de rumors, porqueria i pessimisme.

Vaig poder ser a Cambrils durant la intervenció en directe de Raül Romeva i Oriol Junqueras i vaig poder notar l’efecte vigoritzador que tenia en el públic, una impressió que no es pot reemplaçar ni amb gravacions ni amb hologrames. Suposava fer extensives a tothom les sensacions dels que havíem pogut fer una visita a la presó. És a dir, que estan forts, que no s’acovardeixen i que segueixen determinats en defensar el mateix: “la millor manera de complir els nostres objectius és en el marc d’una Catalunya independent”, va dir Junqueras entre aplaudiments.  

Diumenge, un cop fet el recompte, veurem si aquesta petita escletxa fa el seu efecte. Les enquestes indiquen un frec a frec entre ERC i el PSOE a les circumscripcions catalanes que es podria traduir en una victòria dels uns en escons i dels altres en vots. Els mateixos sondejos també apunten que l’independentisme, en el seu conjunt, podria ampliar notablement els seus resultats globals respecte a les anteriors eleccions a les mateixes cambres de representants, malgrat la persecució vergonyosa a la que ha estat sotmès com a moviment. Per tant, la disjuntiva d’aquesta jornada electoral és la del triomf de la persistència i del convenciment, amb el millor resultat obtingut mai per l’independentisme al Congrés dels Diputats i al Senat, o bé la imposició del vot de la por amb una victòria d’un PSC més autoritari que mai, que pot acabar lliurant-se, com una damisel·la de conte de fades decimonònic, als braços d’Albert Rivera. Per mi la tria de seguida està feta. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).