Campanya electoral per a idiotes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ens acostem al 12è aniversari de l’atac de sinceritat més gran de la política. El llavors alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, en una reunió sense periodistes però amb una gravadora indiscreta, va animar els candidats del PP a exagerar les promeses electorals ad infinitum amb l’objectiu d’arribar al poder com fora. Ell mateix es va posar d’exemple per haver promès dur la platja fins a la capital de la Costera. “I van i s’ho creuen tots... Seran burros! I em votaren!”, reblà el dirigent popular,  responent a una eterna pregunta: Sí, hi ha polítics que prenen els votants per idiotes.

Alfonso Rus ja és un cadàver polític, però l’escola de dirigents que ell representa està més viva que mai. La campanya de les eleccions del 28A serà recordada, probablement, per tocar fons pel que fa a la qualitat dels discursos i l’escassa o nul·la elaboració de propostes i programes polítics. Ja no es tracta de convèncer l’electorat amb la idea més raonada i profunda, sinó de surar en l’excrement fangós de les xarxes socials i el periodisme de fake news que cada vegada contagia més els mitjans que, diuen, són seriosos.

El 28A és, bàsicament, una batalla per veure qui té la bandera més gran amb un toc de Catalunya i 155 perpetu, tot adobat per promeses esbojarrades de reducció d’impostos a les rendes més altes i moments tristament delirants: des dels neandertals i els assassinats de nadons a Nova York fins a la “desaparició” del castellà al País Valencià que denuncia Toni Cantó,  passant per les performances d’una Inés Arrimadas cada cop més barroera, l’apologia de les armes i la cadena perpètua de Vox o Bertín Osborne com a entrevistador estrella. Una campanya, com qui diu, per a idiotes, imbècils, ximples, cretins i babaus. O burros, per dir-ho a l’estil Rus.

Aquest ventall de sinònims de la niciesa, però, són la resposta fàcil a una situació d’una gravetat i complexitat extrema. De fet, els votants allunyats del trident PP-Ciutadans-Vox, a qui la gràcia popular ja anomena jocosament el trifachito, tenen un repte tan difícil com essencial de cara a les eleccions: no caure en un supremacisme intel·lectual panxacontent.

La cosa resulta ben difícil. Quan escric aquestes línies, Pablo Casado acaba de dir que el rei Felip VI és “el cap d’Estat que hem votat tots els espanyols” (sic); poc abans, el president de Múrcia del PP ens ha sobtat amb un míting a l’altura intel·lectual d’una actuació de Miliki. Al País Valencià, Ciutadans posa cartells d’Arrimadas, que es presenta per Barcelona, confiant que els seus hipotètics votants no saben ni a qui ni a què voten. Vox, que ni tan sols es molesta a promoure’n els candidats perquè no ho necessita, es nodrirà d’electors amb el nivell justet per fer onejar la bandera espanyola sense fer-s’ho als calçotets... Realment, és un repte no sentir-se un graó per damunt...

Però la realitat és que aquesta història ja l’hem viscuda. Algú recorda el moniato? Era el malnom amb què alguns anomenaven Alberto Fabra, l’expresident valencià. Hi havia molt d’acudit per la seua presumpta inutilitat, com també vam riure molt amb el “caloret” de Rita Barberà, el messianisme de Camps, els grams de caviar de Costa, l’analfabetisme funcional de Rus, l’apologia de la ignorància monolingüe d’Eduardo Zaplana al més pur estil Cayetana Álvarez de Toledo, l’accent texà de José María Aznar, el “relaxing cup of café con leche” d’Ana Botella, les frases absurdes de Rajoy... “¿Y la europea?” Doncs, “ya tal...”. I “fin de la cita”, és clar.

Tot molt divertit fins que t’adones que aquest grup de ximples, aquests suposats idiotes i els seus milions de votants que t’han governat durant dues dècades, van convertir el País Valencià en el seu negoci familiar privat, ens van entrampar en la guerra d’Iraq, ens han colat la llei mordassa, van ensorrar Canal 9, es van riure de les víctimes del metro... i tot sense que l’oposició, l’elit intel·lectual de l’esquerra i el valencianisme/catalanisme, poguera o sabera com aturar-ho.

No confonguem els votants o, almenys, una part dels votants amb els polítics a qui donen suport. Hi deu haver imbècils amb vot, és clar, com els mileuristes que s’embolcallen amb la bandera d’Espanya per votar Vox malgrat que el partit ultra ja ha dit que els farà pagar impostos mentre abaixarà els dels rics. Molts vots sorgiran de la ràbia i la ignorància, però la cúpula de PP-Cs-Vox no és, precisament, ignorant: saben molt bé què fan, a què juguen i a qui serveixen.

O copsem aquesta realitat i ens oposem a l’onada neocon i ultra amb alguna cosa més que un acudit a Twitter, o ens convertirem, de nou, en uns frustrats molt llestos que no entenen per què els governa una banda d’idiotes malgrat ser tan i tan intel·ligents.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio