País Valencià

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana en EL TEMPS expliquem, de la mà dels protagonistes, com ha anat la present legislatura que tot just s’esgota al País Valencià i quins són els reptes dels partits amb opcions de governar o de formar part del govern de cara a les eleccions del 28 d’abril. El Govern del Botànic, integrat per PSPV i Compromís i que ha comptat amb el suport parlamentari de Podem, es juga la continuïtat o esdevenir un executiu efímer, de només quatre anys, després de vint seguits en què el Partit Popular va dominar amb total comoditat la política valenciana. Un PP que va fer bandera d’un creixement econòmic que després es va demostrar artificial, que es va alimentar de la corrupció més lamentable i vergonyant i que va desenvolupar una política anticultural que va fer malbé qualsevol iniciativa de progrés en aquest àmbit.

No cal dir que, quatre anys després de tot allò, el Partit Popular torna amb aspiracions —i possibilitats— de governar, amb un discurs molt més radicalitzat i amb uns socis, Ciutadans i Vox, que competeixen entre tots tres per fer un discurs més radical i unes propostes regressives que fan feredat. La visceralitat del candidat del partit taronja, Toni Cantó, supera el nivell de la de qualsevol altre candidat de Ciutadans arreu de l’Estat. Les seues declaracions, les seues fake news —va arribar a dir que no podia fer obres de teatre en castellà a Catalunya— no són gaire distintes de les que acostuma a fer servir Vox. Temorosa de perdre aquesta competició, Isabel Bonig empra arguments similars. El PP actual queda molt lluny del que va garantir, tot i que sota mínims, cert nivell d’educació pública en català.

Per tot això, i per moltes més coses, el País Valencià se la juga en aquestes eleccions. La continuïtat del Botànic és l’única opció possible per evitar un retrocès dramàtic. Però la possible victòria electoral de PSPV, Compromís i Podem no només haurà de servir per frenar la dreta i l’extrema dreta, cada cop menys diferenciables. La governabilitat del País Valencià no es pot reduir, només, a aturar l’ascens d’aquest sector polític i a mirar de mantenir silenciats i conformes aquells que acostumen a denunciar qualsevol política feta en clau nacional o d’esquerres.

Si la dreta valenciana —i espanyola— ha demostrat alguna cosa en aquests quatre anys és no tenir cap projecte polític per al país. El seu discurs només s’ha alimentat de l’anticatalanisme. El Partit Popular no ha sabut oferir res més que el discurs que li va funcionar fa unes dècades i que enguany, afortunadament, ja no sembla servir per res més que per generar portades incendiàries dels mitjans afins i declaracions passades de voltes dels seus polítics. És la prova que l’únic projecte que tenen per al país és intentar destruir-lo.

I és la prova, també, que el Botànic hauria d’haver aprofitat aquesta oportunitat per prendre decisions més valentes. Certament, el discurs del PP, C’s i Vox no hauria estat massa distint si s’haguera fet efectiva la reciprocitat entre mitjans de comunicació públics en llengua catalana —IB3, TV3 i À punt. Tampoc si s’haguera entrat en l’Institut Ramon Llull o si s’haguera aprovat a les Corts una llei de funció pública amb el català com a requisit obligatori. O si el País Valencià s’haguera incorporat a l’Euroregió Pirineus Mediterrània, integrada per Catalunya, Illes Balears i Occitània. Immobilisme que, d’altra banda, desmobilitza cert electorat que va fer possible el govern del Botànic el 2015. Si el pacte es reedita, aquesta manca d’ambició no es pot tornar a produir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps