Alienats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Capvespre de dimecres d’abril. La Vanguardia organitza un debat electoral entre els caps de llista de la circumscripció de Barcelona que actualment tenen representació al Congrés dels Diputats. El debat es pot seguir presencialment, si t’hi han convidat, i, si no, per streaming a través d’Internet. El director del diari dóna la benvinguda als assistents i anuncia que la intenció dels organitzadors és que el debat es dugui a terme en castellà, atès que s’emetrà per internet a tot l’estat espanyol –i a tot el món, penso jo, i, en canvi, a ningú no se li ha passat pel cap que el debat s’esdevingui en anglès, francès o alemany...–.

Fins aquí, l’adjectiu lamentable només es podria atribuir al nostre estimat Brusi de l’època i, per tant, cap sorpresa, venint d’un mitjà de mentalitat sucursalista i provinciana, en matèria de llengua, i en tantes d’altres. Nogensmenys, el problema sorgeix en constatar, astorat, que tots els candidats presents, llevat Laura Borràs –sort!–, accedeixen sense manies a la petició del moderador. El debat comença. El castellà s’imposa. Sense contemplacions. 

Es tracta d’un debat que, de fet, només hauria d’afectar els ciutadans de la província de Barcelona, car són els únics que poden votar els candidats participants del debat. La llengua pròpia de la província de Barcelona és el català, d’acord amb el que estableix l’Estatut de Catalunya vigent, que tant diuen defensar alguns. Però Batet, Asens i Rufián claudiquen. Els mateixos Asens, Batet i Rufián candidats de partits que en ocasions precedents han demanat poder-se expressar en català al Congrés dels diputats. És a dir: som incapaços de salvaguardar el català en un debat a Barcelona entre candidats catalans, però al Congrés espanyol, ubicat a Madrid, demanem de poder-nos-hi adreçar en català. 

Hi torno: Batet, Asens i Rufián claudiquen. I el més trist és que probablement no tenen ni consciència de claudicar. En moments així, és tan fàcil que emergeixi dins el nostre cap aquells negres dels Estats Units que obeïen les lleis de Jim Crow de segregació racial sense fer-se gaire preguntes, abans la providencial arribada de Rosa Parks; és tan fàcil de pensar en les pobres dones que durant segles han patit la injustícia del patriarcat sense qüestionar-ne ni un gram.

Sincerament, m’agradaria pensar que existeix un motiu racional que ho expliqui, més enllà de la pura alienació que tan bé va teoritzar Karl Marx a propòsit del proletariat explotat. Voldria creure que existeix una raó més enllà del pur colonialisme mental, que expliqui el mecanisme a partir del qual als nostres candidats no se’ls activa cap alarma en situacions com la descrita anteriorment, en què se’ls demana que abandonin la llengua pròpia del país. Però ara mateix, no se me n’acut cap. Potser l’alienat sóc jo? 

I, mentre escric aquestes ratlles, recordo la polèmica recent generada per un vídeo de Gina Driéguez, membre de Nova, la nova formació d’Elisenda Alemany amb la qual ha pactat Esquerra Republicana de Catalunya per als propers comicis. En el vídeo en qüestió, Gina Driéguez defensa, textualment, que no votarà “ningú que no sàpiga què és “lo malo” d’Operación Triunfo. No em puc sentir representada per gent que no està connectada a la meva realitat i als problemes de la meva generació.”. En visionar-ho per primer cop, vaig creure que es tractava d’una innocentada o d’una manipulació barroera. No vaig trigar gaire a corroborar que no, que efectivament la Gina Driéguez se sent orgullosa dels seus referents culturals (sic) i pretén condicionar el seu vot a candidats que comparteixin els mateixos interessos i la mateixa profunditat intel·lectual i literària que ella, amb arguments de pa sucat amb oli. Consumir productes audiovisuals de nivell cultural reduït –per no dir-ne inexistent–, és una pràctica que segurament hem fet tots en algun moment de la nostra vida. Res a reprotxar en aquest sentit, atès que tots tenim moments de debilitat. El que ja no em sembla tan comprensible és que algú se’n vanti, se’n mostri políticament orgullós. En definitiva: que faci bandera electoral de la més absoluta incultura.

No tenim vergonya. La meva pobra àvia, amb més de 95 anys a l’esquena, vinguda d’Extremadura amb una sabata i una espardenya, no sap llegir ni escriure. Tanmateix, la dona, fins i tot encara ara, sempre ha tingut un sentit comú envejable. Sovint explica, amb total contundència, que, tot i no sentir-se mai acomplexada, no s’enorgulleix gens ni mica de la seva incultura, provocada per un règim franquista ignominiós. Amb la mateixa contundència que, si mai hagués hagut de fer un debat al seu poble i l’haguessin obligada a abandonar la seva llengua –el castellà–, s’hi hauria negat en rodó. Pa mear i no echar gota, que diria ella. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.