No deixa de ser paradoxal que aquest dijous el secretari autonòmic d’Educació, Daniel McEvoy compareguera a les Corts per parlar sobre el decret de convivència amb què el Consell vol regular el funcionament intern i les relacions dels centres educatius del País Valencià. Una norma «necessària» per «actualitzar-se a la realitat de les aules», va assegurar McEvoy en la Comissió d’Educació on va comparèixer. Entre més, la normativa aspira a «reforçar l’autoritat del professorat».
I dic paradoxal justament per això, perquè no vull ni imaginar la cara de perplexitat que se’ls ha de quedar als professors i professores de l’assignatura de valencià quan senten McEvoy apel·lar a l’autoritat dels docents. Perquè és precisament la Generalitat Valenciana la que, des de l’inici de la legislatura, s’ha entestat a qüestionar la feina que desenvolupen. Un qüestionament sibil·lí, subterrani, amagat sota la sacrosanta consigna de la libertad.
L’últim episodi l’hem viscut aquesta setmana, arran de la proposta de currículum amb què la Conselleria vol foragitar de la programació del batxillerat els autors catalans i balears i la referència al marc lingüístic català. L’escàndol que s’ha organitzat ha dut el departament a fer marxa enrere. Diuen ara que ells no censuren, que res més lluny de la realitat, sinó que simplement deixen en mans dels docents i dels centres la decisió d’ensenyar —o no— qui va ser Mercè Rodoreda; o (ausades!) que el valencià forma part del marc lingüístic català. «¡Libertad! —diuen—, que cada docent trie».
Vos imagineu que la Conselleria deixara en mans del professorat de Matemàtiques la decisió de donar —o no— qüestions cardinals de la seua assignatura com ara les equacions de segon grau? O que succeïra el mateix amb el camp gravitacional de l’assignatura de Física perquè veges tu si no hi ha gent, a hores d’ara, que està convençuda que la Terra és plana?
Hem arribat a un punt tal que el professorat ha d'ensenyar valencià per militància. Afortunadament, hi ha més senderi a les aules que als despatxos de Conselleria
Amb el valencià, però, tot s’hi val. No hi ha ocurrències; hi ha un propòsit. Perquè aquesta darrera astracanada s’afegeix a altres que han anat acumulant-se al llarg de la legislatura i que reblen el mateix clau. Recordem la decisió del Consell de Carlos Mazón, l’octubre de 2024, d’atorgar de forma automàtica el títol de C1 a l’alumnat amb més d’un 7 en valencià en batxillerat. Una decisió que es va prendre sense ni tan sols consultar uns docents que han acabat patint les pressions de famílies i alumnat per apujar notes de forma artificial.
O, encara més greu, quan l’octubre de l’any passat, el Govern valencià va sol·licitar al Ministeri d’Educació que l’alumnat de segon de batxillerat decidira si li computava l’examen de valencià o de castellà en les proves d’accés a la universitat. La retòrica que utilitzà aleshores la Conselleria d’Educació era inequívoca: «Posarem fi a la discriminació que té la pràctica totalitat dels estudiants. Que cap estudiant, per examinar-se d'una assignatura més que les altres comunitats que no són bilingües, no puga accedir a la universitat desitjada i a la seua veritable vocació. Llibertat i competitivitat».
Com que no en tenien prou, el dia d’abans el departament de José Antonio Rovira havia fet pública una nota de premsa on es remarcava «La nota mitjana de l'examen de valencià en la PAU de juny de 2025 ha sigut la més baixa dels exàmens obligatoris amb un 5,583 de mitjana». Una dada, en tot cas, parcial i intencionada, doncs, com va constatar aquest mitjà, en la darrera dècada, durant set anys la nota de valencià ha estat més alta que la de castellà.
No tinc cap dubte que el gruix del professorat de valencià a secundària i batxillerat continuaran fent les classes amb el mateix temari que fins ara, amb Llull, Rodoreda i el sumsumcorda. Hem arribat a un punt de desori tal que el professorat de valencià ha d’ensenyar per militància. Afortunadament, hi ha, a les aules, molt més senderi que als despatxos de Conselleria.
Que la llengua està en regressió ho evidencien les dades. Que és entre les capes de població més joves on el valencià més s’ha debilitat és una realitat. No són pocs els docents de valencià que, en determinades àrees del nostre territori, han de fer un esforç quan entren a l’aula per justificar la importància de la seua matèria davant l’alumnat. És una realitat que passa, com més va, més sovint.
Per això resulta tan irresponsable l’actitud de la Generalitat Valenciana. Perquè, en lloc d’estar al costat dels docents, se’ls ha posat a la contra i ha optat per apuntalar i alimentar un discurs que permanentment qüestiona i conflictivitza la llengua i, per extensió, la seua feina. Avui, els docents són les víctimes d’una Administració que ha fet de l’autoodi lingüístic la seua bandera. Vivim en un país tan anormal que anem pel camí de convertir els docents de valencià en herois involuntaris.
