Pública i de qualitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No és casualitat que tants dirigents polítics d’una certa edat hagin sigut companys d’escola. L’escola privada no sempre és garantia de qualitat d’ensenyament, però sí que garanteix que els fills dels que els hi porten es relacionin exclusivament amb fills d’altres famílies igualment benestants, amb endolls als llocs clau, que els ajudaran a col·locar-se en un futur. La concertada ve a ser la promesa de la segregació que busquen molts, però a un nivell sovint més modest. Potser la teva canalla no anirà a escola amb la jet set, perquè no t’ho pots pagar, però com a mínim evitaràs que hi vagi amb la púrria del barri.

Veiem, en canvi, que a la generació dels que ara tenim vora 40 anys hi ha tant dirigents polítics com veus públiques que no són de casa bona i que s’han format gràcies al sistema públic d’ensenyament, des del parvulari fins al doctorat. Els que vam anar a escola als anys vuitanta, quan hi havia un moviment fortíssim de renovació educativa i una colla de mestres que es creien (i eren) agents de canvi social, hem pogut agafar el famós ascensor social, si bé no l’econòmic en massa casos. El meu destí semblava ser la fàbrica on treballava la meva mare i on vaig passar les tardes de la infantesa, i gràcies a l’esforç individual (d’estudiar força) i col·lectiu (de fer possible que estudiés força), vaig poder decidir dedicar-me al que m’apassiona.

En aquella escola, en aquell institut, no se’ns tractava com a púrria, se’ns tractava com a persones que mereixien la millor formació. Algunes vam continuar estudiant, d’altres no. Algunes van demostrar talents immensos, d’altres no tant. I, sobretot, vam créixer amb uns valors compartits consensuats per la societat. No es tractava tant de què creien a casa, com de quins eren els mínims en què estàvem d’acord que calia educar: feminisme, antiracisme, igualtat en general.

Buscant precisament aquests valors, he dut sempre els meus fills a la pública. No només el valor d’educar en el feminisme i l’antiracisme, que ho fan moltes concertades, sinó el valor de créixer amb gent diferent de tu, amb altres maneres de fer, com més variada millor, perquè així és el món. Perquè si no veus mai algú més pobre i algú més ric, si no veus mai algú que pateix opressions que tu no pateixes, aquests valors queden en el marc teòric i són més eslògans que no pas formes de viure.

Les escoles concertades han engegat una campanya en què es queixen de la «mala premsa» que les «culpa» de la segregació. Potser haurien de mirar les estadístiques i adonar-se que canviar aquesta «mala premsa» no és qüestió de campanyes, sinó d’accions per destinar els fons públics que reben a tota la població, i no només als privilegiats que es poden pagar les quotes (que, tot i no ser legalment obligatòries, fan pagar a les famílies amb tècniques diverses).

Si avui dia tenim un parlament més variat que no pas fa vint anys és sens dubte gràcies a les oportunitats que l’escola pública ofereix a tothom. Per això crec que els recursos públics han de ser destinats a la pública, perquè reverteixen en tothom. I per això hi duc els meus fills, perquè sé que allà els donaran eines per conviure i créixer, i desenvolupar el potencial que tenen. Hi ha moltíssimes coses que fallen en la nostra societat, i no totes les pot solucionar l’escola. Però no menyspreem les que sí que millora, perquè podríem córrer el risc de deixar-nos-les perdre.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.