L’alta traïció

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És l’any 2003 i el centre de València és ple de gom a gom. Simultàniament, a Alacant, desenes de milers de persones es manifesten en el mateix sentit. En un ambient festiu, amb autocars i paella gratis i amb personatges populars de referència utilitzats per a l’ocasió, l’autoanomenat levante español protesta contra l’alta traïció procedent de l’Aragó i de Catalunya, que s’oposaven al Pla Hidrològic Nacional. Aquell projecte, que no comptava amb més aprovació que la de la premsa afí -tots els especialistes es tiraven les mans al cap-, dissenyat pel futur encarcerat Jaume Matas -llavors ministre de Medi Ambient-, despertava la indignació de la dreta, que mobilitzava la seua gent.

L’alta traïció la va intensificar Zapatero, que arribaria a la Moncloa l’any 2004. El seu govern derogaria aquell projecte. Qui va guanyar la presidència «gràcies a un atemptat» seria també el responsable de «cedir davant dels terroristes d’ETA», una mala praxi que li va valdre el malnom de zETApé. D’aquell relat sorgirien tantes i tantes manifestacions adreçades a acusar-lo de complicitat amb ETA. Fins i tot Jaime Mayor Oreja parlava d’una «aliança potencial» entre el president espanyol i el grup armat.

I a allò cal sumar les lleis sobre l’avortament, els avanços en el matrimoni homosexual -«será constitucional, però no és matrimoni», titulava un diari- i també contra la possibilitat que les parelles del mateix sexe pogueren adoptar.

Vells temps que tornen, però amb l’ambient enrarit i més radicalitzat. Catalunya ho ha enrarit tot. Ho han enrarit els qui no volen afrontar el problema amb valentia, que és el que requereix la situació. Per evitar dir el que pensen, en molts casos, no siga que se’ls tiren damunt. Per inhibir-se del problema. Per incendiar-lo demanant l’aplicació del 155 des d’un parlament autonòmic dominat pels socialistes. Per traslladar el cas als tribunals. Pels qui s’escandalitzen, sense massa credibilitat, per l’acceptació de la figura d’un relator. Els mateixos que condemnen les reunions bilaterals Sánchez-Torra. Qualsevol fet polític natural és convertit en alta traïció.

Una indignació latent. Ridícula. Que contagia tanta i tanta gent convençuda que l’origen dels seus problemes està a Catalunya. Tal com ocorria més d’un segle enrere, quan un país extremadament empobrit es deprimia socialment per la pèrdua colonial. La maquinària propagandística era tal que el benestar del país semblava estar condicionat, només, a mantenir el domini sobre un altre poble. I si els temps no han canviat tant?

Ara, l’alta traïció torna a tindre cara i ulls. I l’esmenten els mateixos que sempre l’han fet servir per mirar de guanyar simpaties a còpia d’assenyalar els altres. El 2003 i els anys posteriors, quan l’enemic també era a la Moncloa, els motius de les manifestacions i les acusacions eren tan inversemblants que Zapatero mai no es va sentir seriosament amenaçat. Al front tenia una colla de personatges amb mala digestió electoral.

Però, i ara? Quina opció de vot té l’esquerra davant d’aquesta mobilització massiva que deixa perplex qualsevol observador? Els seus estan dividits, més centrats en baralles internes, ben lluny de solucionar-se. El fracàs a Andalusia, fruit de la desmobilització electoral, no els ha fet rectificar. Continuen atrapats en lluites personals que no auguren res de bo. Pel que fa a l’esquerra més covarda, molts dels barons socialistes segueixen els passos de Manuel Valls a França, responsable de fer fracassar el seu partit, recentment aterrat a Barcelona per mirar de guanyar el lideratge polític que el partit d’Emmanuel Macron no l’hi va voler atorgar. Aquella esquerra mai no va ser ben bé esquerra, però convertir-la en autoritària, arrogant i intolerant no sembla un bon negoci.

Si la dreta acaba fracassant electoralment serà, entre més coses, per la seua tendència incendiària i extravagant que incomoda molts dels qui podrien votar-los. Aquest fou un dels grans motius que la va fer perdre a nivell estatal durant la primera dècada del segle. Al front, malgrat tot, hi havia una alternativa amb un mínim de solidesa que animava l’electorat a votar en contra dels piròmans. L’ingredient alarmista, que suma molts votants però espanta molts altres, torna a estar present. Fora bo que l’esquerra decidira esdevenir una alternativa ferma davant el que pot venir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.