Les 50 efemèrides de 2018

El PHN, una mirada enrere

El 2 de març de 2003, una manifestació convocada pel Govern valencià del PP i regada amb diners públics acollia mig milers de persones a València ciutat per reclamar el transvasament de l'aigua del riu Ebre al sud del país i als camps de Múrcia i Almeria. Recordem els condicionants d'aquella manifestació i la tensió política que va provocar el PP per alimentar-la. Aquest article està rescatat del llibre 'Economia i Territori a l'EURAM', publicat el 2017 per la revista EL TEMPS i per l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any 2001, el Partit Popular vivia el millor moment de la seua història a l’Estat espanyol. José María Aznar havia guanyat les eleccions, un any abans, per majoria absolu­ta. Una situació que permetia el PP governar sense cap mena d’obstacle. En aquest context, en aquell any 2001, es va aprovar el Pla Hidrològic Nacional, dissenyat pel llavors ministre de Medi Ambient, el mallorquí Jaume Matas. El projecte consistia a transferir aigua de l’Ebre cap a Barce­lona, el País Valencià, Múrcia i Almeria. Al Baix Segura i a les comarques del Vinalopó, des de les seues zones més àrides, aquest projecte es con­templava amb entusiasme. El partit del Govern contribuïa, amb tot el seu esforç, a expandir una campanya mediàtica de la qual ningú no va quedar exclòs. La mobilització va ser transversal. I cap sector social es mostrava indiferent envers aquell projecte.

Els transvasaments de gran abast solen sus­citar dues actituds: la de rebuig per part de la població dels territoris des d’on es desvia l’aigua i la d’esperança i optimisme per part del zona receptora. En aquest sentit, la partida política d’escacs era clau. A les zones teòricament més beneficiades pel projecte –Múrcia i País Valencià– el PP governava amb majoria absoluta. La connexió directa amb el Govern estatal, també del mateix color, era lògica. Les zones teòricament perjudicades –Aragó i el sud del Principat– tenien governs de diferent color polític: el PSOE era a Aragó mentre que a Catalunya Jordi Pujol extingia la seua llarga etapa com a president de la Generalitat i el tri­partit –PSC, ERC i ICV– es perfilava com a nou govern. Com calia esperar, els governs d’aquests dos darrers territoris s’oposaven a aquell projecte.

La batalla política estava servida i dos fets demostren el paper mediàtic jugat pel PP a favor del PHN. Un, la manifes­tació celebrada a València, al març de 2003, que va reunir mig milió de persones entre les quals hi ha­via representats tots els sectors socials. L’acte el va cloure Juan Carlos Ferrero, tenista ontinyentí, llavors el número 1 del món, que va llegir un manifest per exigir l’aplicació d’aquell pla, fent una crida a la “solidaritat” dels pobles que comptaven amb més recursos hídrics. En el colofó fi­nal va destacar el repartiment de paella i l’explosió d’una mascletada.

Manifestació contrària al PHN encapçalada per José Montilla i Josep-Lluís Carod-Rovira

L’altre fet que demostra aquella implicació del PP valencià va ser el manifest, en forma de resolució, publicat en el Butlletí Oficial de les Corts Valencianes, que “acordaven do­nar suport i adherir-se a la convocatòria de la manifestació que en suport del Pla Hidrològic Nacional i del transvasa­ment d’aigües de l’Ebre ha convocat la societat civil, per entendre que d’aquesta manera serveixen els interessos de la Comunitat Valenciana, que necessita pal·liar el seu dèficit hídric de manera imperativa per a poder mantenir el seu nivell de desenvolupament en benefici de tots els ciutadans”. La resolució, a més, afegia que “les Corts Va­lencianes acorden manifestar el rebuig més rotund a totes les iniciatives que en el passat, en el present o en el futur, s’hagen oposat o s’oposen a la realització del Pla Hidro­lògic Nacional i al transvasament d’aigües de l’Ebre, per entendre-les expressió d’insolidaritat i atacs directes als interessos legítims de la Comunitat Valenciana”.

El caire polític de l’estratègia era indiscutible. Els polítics de l’època recorden aquells dies de la batalla de l’aigua.

Conflicte

Glòria Marcos era la coordinadora d’Esquerra Unida del País Valencià en aquell moment. Es tractava de la tercera for­ça política a les Corts Valencianes, la darrera en nombre de representants. Explica que “aquell projecte estava molt instrumentalitzat pel Partit Popular, que va voler recuperar la gran batalla de la llengua –viscuda durant la Transició i durant els anys posteriors per la denominació de la llengua catalana al País Valencià– per desenvolupar una estratègia d’enfrontament que els beneficiara electoralment”. Marcos, que es mostra molt crítica amb aquell pla i amb l’estratè­gia política establerta al seu voltant, assegura que “moltes persones que es van entremetre en aquelles històries, en el fons, els era indiferent tot, i només pensaven en els inte­ressos econòmics que hi havia al darrere”. Segons Marcos, el PP “volia guanyar espais socials a costa d’una qüestió molt sensible”, com era l’escassetat de recursos hídrics. La tensió era tal que aquesta política recorda com quasi li feri­ren el cap en una manifestació “amb el pal d’una bandera”.

Segons aquest testimoni, el model de la rajola, llavors en plena expansió, s’havia de veure encara més benefici­at gràcies a l’aplicació d’aquell pla que no es va arribar a executar. Aquest argument també és defensat per Susanna Abella, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, una de les entitats opositores al PHN. Assegura que “les me­gainfraestructures del pla beneficiaven les grans empreses de la construcció”. Malgrat que Abella rebutja la viabilitat d’aquell projecte, entén l’interès del Govern, “que equivalia a la predilecció per unes altres infraestructures com carre­teres, aeroports o trens que avui no funcionen”.

Tornant a la qüestió política, al País Valencià, el partit més perjudicat per aquella conjuntura va ser el PSPV, llavors liderat per Joan Ignasi Pla, secretari general entre 2000 i 2007. Comenta que el PP va saber aprofitar un missat­ge molt clar, “Agua para todos”: “Aquella consigna s’entén molt bé. Hom pensava que, simplement, no es podia perdre l’aigua que anava a parar al mar”. Pla recorda que “explicar l’alternativa a un missatge tan fàcil era molt complicat. El nostre model no tocava els sentiments”. De fet, fins i tot, Pla assegura que “gent sense cap mena de necessitat, sen­se estar vinculats a l’agricultura, em paraven pel carrer per demanar-me explicacions”.

A l’altra banda de l’escenari polític hi havia Maria Àngels Ramon-Llin, llavors consellera d’Agricultura de la Generali­tat Valenciana i actual regidora a l’Ajuntament de València amb el PP. Guarda “un record molt positiu d’aquella època, perquè es va aconseguir un consens social molt important”. Ramon-Llin considera injust el tractament mediàtic que va rebre aquell projecte, ja que “els mitjans de comunicació només parlaven del transvasament de l’Ebre, quan el PHN suposava moltes més coses com la reutilització de les ai­gües depurades o la transformació del reg a manta pel de degoteig”. Sobretot, Ramon-Llin vol matisar que “aquella obra només preveia traspassar l’aigua sobrant de l’Ebre”.

Pel que fa a la tensió que envoltava el projecte, Ramon-Llin entén que “aquella proposta era molt important i vam fer defensa a ultrança”, tot i que no reconeix la visceralitat que comenten aquells que llavors formaven part de l’oposició. A més, assegura que “el PSPV no va saber explicar-se, i hauri­en d’haver acceptat el Pla Hidrològic Nacional”.

Un projecte qüestionat

Els que s’oposaven a aquell projecte van desplegar dife­rents arguments que qüestionen la seua validesa. Glòria Marcos explica que “aquell pla era fals, tal com es plante­java. Tu no pots incrementar l’oferta per molt que s’incre­mente la demanda. Existeixen unes dades de canvi climàtic, de deshidratació i de deforestació que no es poden mani­pular i que ens conviden a ser conservacionistes”. Marcos, a més, comenta que “les disponibilitats hídriques de la con­ca del Xúquer s’han anat reduint pels mals usos”. De fet, l’excoordinadora d’Esquerra Unida recorda el cas de José Pascual Fortea, un agricultor de la Ribera Baixa i militant del PP que estava “enfadadíssim per la qüestió del Xúquer”. La conca d’aquest riu també s’incloïa com a afectada pel PHN i Fortea considerava que “València no necessitava ni una gota de l’Ebre, tot i que el transvasament d’aquest riu era reivindicat per Francisco Camps per tal de guanyar vots a Alacant”.

Imatge de la manifestació del 2 de març de 2003 a València / Rafa Gil

Marcos critica, sobretot, la intenció de “traslladar ecosiste­mes, una qüestió impossible. Tu no li pots demanar a ningú que sacrifique el seu propi creixement per fer camps de golf i urbanitzacions”. Maria Àngels Ramon-Llin, en canvi, rebutja la idea que relacionava el PHN amb projectes fa­raònics de la construcció, perquè “el PHN anava adreçat a l’agricultura, tot i que el turisme també es podia beneficiar i això era positiu, ja que d’aquest sector viu molta gent al nostre entorn”. Ramon-Llin defensa que “la llei i les obres plantejades per al PHN asseguraven la seua destinació cap a l’agricultura”.

Susanna Abella, des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, explica com aquell projecte afectava el delta d’aquest riu, argumentant que “actualment arriben uns 8.000 metres cúbics d’aigua al mar cada any. Tota l’aigua que passi pels rius i que sobrepassi els 3.000 hectòmetres cúbics a l’any, és possible de transvasar-la. El que condicionava aquell pla és que s’anaven posant successives mesures a la conca i a fora de la conca de manera que al final no arribés gens d’ai­gua al mar”. Abella defensa que l’aigua que arriba al mar en aquella zona també es productiva per als agricultors i per als pescadors, “els grans oblidats de tota aquesta història”.

Des del País Valencià, Joan Ignasi Pla critica aquell projec­te per “no tenir possibilitats reals des dels punts de vista ambiental i social”. Per això, l’alternativa a la situació, se­gons Pla, era una altra, que consistia a “combinar transva­saments com el del Tajo-Segura, que estava fet i que era socialment acceptat; o com el del Xúquer-Vinalopó, i combi­nar-los amb el dessalinitzatge com a gran recurs de futur”. Aquesta altra via era “un problema, ja que s’explicava des de la racionalitat i no des de la sensibilitat. Era molt més fàcil dir ‘Agua para todos’”. En aquest sentit també coin­cideix Glòria Marcos, quan assegura que “el PP plantejava que el País Valencià tenia set i calia apagar-la. Contra això, què fas? Què dius? Són coses simples i molt assumibles”.

El PHN, passats els anys

Majoritàriament, les opinions coincideixen a dir que aquell pla, a hores d’ara, no seria possible. El catedrà­tic Antonio Embid comenta, irònicament, que “han passat quinze anys i ací ningú no s’ha mort de set. Aquesta mena de solucions ja no quadren en absolut amb les societats europees actuals”. Sobretot, Embid subratlla la condició “demagògica” d’aquell plantejament, el de “l’aigua fàcil que es trasllada i arriba, simplement, a les zones neces­sitades. La naturalesa té uns límits clarament mostrats i els comportaments humans s’han d’adequar a aquests límits. S’han d’introduir progressos que no impacten peri­llosament sobre el territori”.

Imatge de la manifestació del 2 de març de 2003 a València / Rafa Gil

Joan Ignasi Pla critica que “la sequera d’ara és pitjor que la d’aquells anys, però ara ningú no diu res”. L’exsecretari general del PSPV és clar quan assegura que “si el PP ha­guera continuat governant des de 2004, aquell projecte no s’haguera pogut fer perquè no hi havia consens social, viabilitat econòmica ni tampoc mediambiental”. Pel que fa a la possible recuperació d’aquest pla, l’exlíder socialis­ta valencià pensa que “no serà possible”. En canvi, Maria Àngels Ramon-Llin opina que “han passat molts anys i moltes accions d’aquell PHN es podrien recuperar, perquè el sector agrari té molt clar que el necessita”. L’exconse­llera d’Agricultura es lamenta de no haver pogut executar aquell pla, derogat pel Govern espanyol del PSOE l’any 2005, “perquè amb ell hauríem superat la crisi del sector agrícola”. Ramon-Llin conclou que “ara continuem patint els mateixos proble­mes que llavors, sense haver aclarit res”.

Susanna Abella també considera recuperable aquell PHN, tot i que ho fa des d’una perspectiva pessimista. Està convençuda que el pròxim pla hídric estatal “plantejarà solucions molt similars a les que es van plantejar durant l’any 2001”. Perquè, segons assegura, “el model hidrològic de l’Estat espanyol és el mateix des d’abans de la dicta­dura. Franco, a més, va multiplicar aquest model amb el Plan de Reequilibrio Hídrico de España de 1967, en el qual es preveia el transvasament del Tajo-Segura, el de l’Ebre- Sagunt i el del Segre-Barcelona”. Abella entén que “res del que ha ocorregut darrerament és diferent del que hi havia previst".

El temps ha passat i, segons els especialistes, aquests plans ja no són revisables. Uns altres, però, mostren el desig de recuperar-los. Malauradament, el tema de l’aigua gira es­trictament al voltant d’una sèrie d’interessos polítics de­clarats. Les comunitats autònomes de distint signe batallen entre elles per pura estratègia, com també ho fan els go­verns centrals i les oposicions de torn. Com a mostra, l’acti­tud de José María Aznar l’any 1995, quan el PSOE, encara al Govern espanyol, es plantejava impulsar el transvasament de les aigües de l’Ebre cap a les zones més àrides del País Valencià i de Múrcia. “Allò que Déu ha creat, l’home no hau­ria de canviar-ho per estructures faraòniques. El problema de l’aigua és que s’ha de respectar una Espanya humida i una altra de seca. Aquest element no ha de ser alterat substancialment per l’home”, va dir el cap de l’oposició i llavors imminent president del Govern espanyol. La truita es va capgirar pocs anys després. I amb aquestes actituds, no serà estrany que els posicionaments tornen a invertir-se si la recuperació econòmica permet reprendre projectes d’alt cost econòmic com aquell Pla Hidrològic Nacional.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.