Lo jorn del judici

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Lo jorn del judici parrà qui haurà fet servici”, diu la tornada del Cant de la Sibil·la més coneguda a Mallorca (tot i que n’existeixen múltiples versions, dins i fora de l’illa). Sembla que es tracta d’una corrupció o d’un error que s’ha consolidat amb el pas del temps, i que el que en realitat devia dir aquest vers no seria “servici” (això fa que el vers perdi el sentit), sinó “sevícies”: “lo jorn del judici parrà [perirà, morirà] qui haurà fet sevícies”. Així sí que té coherència el vers.

El judici de l’1-O o del Procés, com se’l coneix, ha arribat per fi i ho condiciona absolutament tot en la política catalana i en l’espanyola. Els independentistes esperen que sigui un mirall o un bumerang contra l’Estat espanyol, i els nacionalistes espanyols desitgen que les sentències que en surtin serveixin de càstig exemplar per deixar el conflicte amb Catalunya saldat; i si pot ser, d’una vegada per totes: escapçades, captives i desarmades les hosts separatistes, les sentències servirien de fonament per iniciar una onada regressiva i recentralitzadora (una “Reconquesta”). Els tres caps de la hidra nacionalista d’ultradreta (PP, Ciutadans i Vox, junts o per separat) ho veuen especialment d’aquesta manera i anhelen que el judici i les seves conseqüències siguin la tomba política de Pedro Sánchez, de Quim Torra i dels seus governs. Així ells podrien governar (qui sap si també a les institucions catalanes, en les seves previsions més optimistes) i procedir al desmantellament de l’autogovern de Catalunya, començant per l’educació, la política lingüística, els mitjans públics i els Mossos. Un desmantellament de debò, no la temptativa tèbia que segons ells va dur a terme Mariano Rajoy. No cal dir les derivades que aquesta situació tindria, en cas de produir-se, al País Valencià i a les Balears, on les forces de la megadreta espanyola aspiren a governar amb sengles tripartits a l’andalusa.

El nacionalisme espanyol, decantat més que mai cap a la seva encarnació més ultra, arriba d’aquesta manera al començament del judici. L’independentisme ho fa ranquejant, dividit i barallat internament (amb bregues de qualsevol ordre: polítiques, institucionals i personals) i el que és pitjor, a la defensiva i havent perdut la iniciativa en l’estira-i-arronsa amb el Govern d’Espanya. A banda de rompre la seva pròpia majoria parlamentària i d’arribar a cotes de desconcert -com la que significa dur una resolució de la Mesa del Parlament al Tribunal Constitucional-, JxCat i ERC s’han passat aquests mesos esperant un gest del govern de Pedro Sánchez, deixant així la iniciativa política en mans de l’adversari. Al mateix temps, es desenvolupa aquest curiós serial postconvergent que consisteix en l’existència simultània, poc o gens harmoniosa, entre PDeCat, la mateixa JxCat i, ara, la Crida, que s’ha constituït com a partit polític però que insisteix a presentar-se com un moviment. La CUP, per la seva banda, juntament amb l’ANC i una part del sector postconvergent, ha entrat en una fase que potser li proporciona, a la formació anticapitalista, algun rèdit electoral, però que políticament resulta estèril. I el panorama independentista davant de les eleccions municipals a Barcelona no pot ser més bigarrat, per dir-ho d’una manera suau.

En aquestes condicions, el judici, que durarà mesos, es presenta com una severa prova d’estrés tant per a l’independentisme com per a l’estat de dret espanyol, així com per a la mateixa ciutadania. Els prolegòmens no poden ser menys estimulants: el ministre Borrell ha creat una secretaria d’estat de propaganda anomenada España Global, l’observació internacional i les declaracions de testimonis de qualitat han estat rebutjades, els presos polítics han estat objecte d’un nou trasllat que constituïa una nova humiliació (simbòlica i literal), el fiscal Pedro Rubira —que exerceix l’acusació pública en l’anomenat cas Trapero, una altra anomalia flagrant perpetrada a expenses d’una lectura absolutament forçada del Codi Penal— ha posat manifestament en dubte la imparcialitat i la independència de la justícia a Catalunya, i s’han produït fins i tot episodis rocambolescos com la confiscació de peces de roba de color groc i d’un exemplar de la revista El Jueves als presos polítics, per part de funcionaris de presons.

Els advocats de la defensa estan obligats a mantenir freda la seva ment jurídica i a creure que poden guanyar el litigi, però per a la resta dels ciutadans és impossible endevinar les conseqüències que tindrà a curt, mitjà i llarg termini. En el context d’una Europa que es prepara per a una rebolcada ultranacionalista a les urnes de maig, ens toca als ciutadans vetllar i mobilitzar-nos perquè allò que pereixi, en aquest judici, no sigui la noció bàsica dels nostres drets civils.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).