A les portes d’un judici polític?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Intentaré respondre la pregunta, anticipant, amb el permís del meu editor Jaume Ciurana, un dels temes que plantejo en el llibre 1 judici polític i 100 preguntes (Símbol), que veurà la llum en poques setmanes. No existeix una definició comunament acceptada de què s’ha d’entendre per judici polític. Seguint la clara exposició realitzada per Benet Salellas, en el seu magnífic llibre Jo acuso —de lectura obligada per entendre on som— i segons La defensa en judicis polítics (Pagès Editors), podríem definir el judici polític com un judici en què “la maquinària jurídica i els seus mecanismes processals es posen en moviment per assolir objectius polítics que transcendeixen la mera satisfacció de la custòdia de l’ordre públic”.

Com és fàcilment comprensible, no existeix un mètode científic per poder determinar amb exactitud quan ens trobem davant d’un judici normal o d’un judici polític. El poder, el sistema, sempre dirà que es tracta d’un judici convencional, que s’han comès fets previstos en el Codi Penal i que, per tant, es limita a aplicar-lo amb rigor sense cap mena de prejudici ni a favor ni en contra dels imputats. Els contraris al sistema tendiran a acollir-se al caràcter polític de la persecució, negant l’existència de cap tipus de responsabilitat penal.

Ni les connotacions polítiques d’un determinat procés, ni el fet que els acusats siguin polítics no són, doncs, dades suficients per poder titllar un procés de polític (així, els judicis contra Matas, Rato, Bárcenas, Alavedra, Pujol, Bustos o Barto Muñoz no són judicis polítics). El judici polític per excel·lència es caracteritza també per una excepcionalitat evident. No es vol castigar un ciutadà qualsevol per transgredir la norma penal com es faria en un procés penal normal, sinó aplicar la força repressiva del procés penal per castigar i silenciar un dissident. I sovint, no se li aplica, a més, el dret penal comú, sinó un d’excepcional.

Davant del dret penal comú, que s’aplica a la major part dels ciutadans, sorgeix llavors l’anomenat “dret penal de l’enemic”, segons una expressió encunyada pel penalista alemany Günther Jakobs. Per definir quan ens trobem davant d’un procés on s’està aplicant el “dret penal de l’enemic”, podem utilitzar les tres característiques perfilades pel Tribunal Suprem, que resumirem seguint literalment la síntesi excel·lent efectuada per Benet Salellas:

—En lloc del dret penal del fet (fet concret), propi de la societat democràtica, el dret penal de l’enemic és un dret d’autor que se centra en allò que pugui fer en la seva condició de perillosa la persona enemiga. No construeix una anàlisi sobre el passat, sinó que s’anticipa i intervé de manera cautelar fins i tot abans que arribi a passar res.

—Conté una pèrdua generalitzada dels drets, de les llibertats i de les garanties pròpies del concepte del procés.

—Les penes previstes per aquesta actitud —que no els actes comesos— són d’una gravetat i desproporció que desborden les idees de ponderació, mesura i límit lligades a la idea de dret i, concretament, de dret penal.  El lector decidirà, doncs, si aquestes circumstàncies concorren o no en els diversos judicis seguits contra dirigents polítics catalans.

Recordem només que la “perillositat” de diversos imputats ha estat reiteradament argumentada pel jutge instructor per tal de mantenir la situació de presó provisional, atesa la seva ideologia. La pèrdua de garanties pròpies del procés ha estat una constant des de l’inici del procés (un tribunal incompetent, citacions sense temps material per preparar la defensa, presons provisionals prolongades, suspensió de càrrecs públics, restricció de drets polítics...). Les penes demanades per la Fiscalia són d’una gravetat i desproporció absoluta als ulls de qualsevol observador imparcial, com recentment ha dictaminat de forma contundent un tribunal alemany.

Resumint: Primer, ens trobem davant d’un judici contra polítics per fets de naturalesa política i amb evidents connotacions polítiques. Segon, ha estat objectiu explícit del poder “escapçar” els líders independentistes —recordem que, ignorant per complet qualsevol aparença de respecte a la separació de poders, la vicepresidenta del Govern d’Espanya va atribuir aquest mèrit al llavors president M. Rajoy. I, tercer, concorren tots el factors descrits pel Tribunal Suprem espanyol per poder afirmar que s’està aplicant l’anomenat “dret penal de l’enemic”. Per tant, la conclusió clara és que l’encaix del procés contra els líders polítics independentistes en la categoria de judici o procés polític sembla fora de dubte. Opinió que, naturalment, sotmeto al contrast de qualsevol altra millor fonamentada.

En un judici polític no es vol castigar un ciutadà qualsevol per transgredir una norma penal com es faria en un procés penal normal, sinó aplicar la força repressiva del procés penal per silenciar un dissident. I sovint, no se li aplica, a més, el dret penal comú, sinó un dret penal excepcional, el “dret penal de l’enemic”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jaume Alonso-Cuevillas
Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal