Érem a taula, dinant, quan per telèfon em van dir que era finalista del Premi Òmnium a la millor novel·la del 2024, i que el 30 de gener havia de pujar a Barcelona. També em van dir que no sabria, fins a última hora, qui havia guanyat.
Vaig imaginar aquell dia: un viatge de 400 km, sis hores de tren, dos transbords. Nit d’hotel, qui sap si en un estat eufòric o depressiu; sol, en tot cas, talment un personatge pintat per Hopper. I l’endemà: 400 km, sis hores i dos transbords més. El famós Separador Mediterrani.
I vaig pensar: “Preferiria no ...
