La tornada de Donald Trump a la Casa Blanca, l’incert canvi de govern forçat a Síria, la situació violenta viscuda a Gaza i la continuïtat de la invasió russa contra Ucraïna són quatre fenòmens que tanquen el 2024 i que marquen el preludi d’un 2025 que es preveu ben convuls i alhora preocupant. Segurament el primer esdeveniment per a prendre el pols al nou any seran les eleccions alemanyes que se celebraran al febrer i en què tot fa pensar que l’extrema dreta obtindrà un resultat aclaparador que previsiblement no servirà per a formar govern, però que continuarà enfortint la inèrcia ultradretana que estan experimentant els països occidentals.
L’escenari, per tant, és desesperançador en un món cada vegada més reaccionari, amb una esquerra contra les cordes i un centre polític desorientat davant l’onada ultradretana que qüestiona els principis més bàsics de la democràcia i de la convivència. Europa ja s’està ressentint d’aquest efecte que posa en dubte els fonaments institucionals i doctrinaris del vell continent i que el vol conduir cap a una unitat ambigua, sense cap mena de compromís democràtic o social entre els estats que la integren i amb una aposta –teòrica– per protegir la seguretat individual a canvi de deteriorar les llibertats col·lectives.
La por ha conduït a aquesta situació. Una por generada per la ultradreta a través dels seus mitjans i dels seus predicadors en xarxes socials que ha fet situar el rebuig a la immigració com un dels temes centrals en l’agenda pública. També hi ha contribuït la ineficàcia de la política tradicional a l’hora d’encarar les crisis econòmiques que s’han anat desenvolupant en la darrera dècada i la manca de respostes davant fenòmens actuals com ara l’encariment de la vivenda, la crisi industrial desencadenada per l’elevat nivell de la competència asiàtica o les exigències mediambientals, que capgiren el paradigma sota el qual hem viscut i sobre les quals la societat no sempre ha sigut conscienciada de manera suficient.
Per descomptat, el col·laboracionisme amb què ha comptat l’extrema dreta en diversos països d’Europa ha contribuït a catapultar-la. Ho hem vist a l’Estat espanyol, amb la connivència constant i automàtica entre PP i Vox, però també en països com Itàlia, on dirigents com Silvio Berlusconi van comprar el relat ultra des del minut zero. A l’Estat francès, per contra, els partits centralistes tradicionals –republicans i socialistes– són avui pràcticament irrellevants després d’haver assumit les tesis del lepenisme amb governants com Manuel Valls, condemnat fins i tot pel Tribunal Europeu de Drets Humans pel desallotjament d’un campament gitano que va fer feredat.
Amb tot, i malgrat les mancances evidents de la política tradicional i les d’aquells que aspiraven a fer d’Europa un projecte sòlid i unitari, la democràcia encara té molt a dir en aquest món. No són pocs els qui s’organitzen per a fer front als partits reaccionaris emergents i els qui aposten per preservar o ampliar els drets socials i per una economia forta deslligada dels discursos demagògics del neoliberalisme. A França es va demostrar aquest estiu evitant que la ultradreta accedira al govern, però Emmanuel Macron no va aprofitar l’oportunitat concedida per milions de votants que es van mobilitzar contra el lepenisme.
Aquestes situacions es repetiran, previsiblement, els anys vinents. Davant l’onada reaccionària als demòcrates només els queda identificar bé els aliats potencials i fer polítiques valentes que desmunten el relat alarmista dels reaccionaris. En cas contrari, que aquesta onada es consolide és només qüestió de temps.
