Amb aquesta frase emblemàtica, Gisèle Pelicot va fer una crida després que es fera pública la sentència que condemnava a vint anys al seu exmarit –la pena més llarga que es contempla en l’ordenament jurídic francès– i a entre tres i quinze anys a la resta d’homes que la van violar quan Pelicot estava sotmesa als efectes de la submissió química i mentre estava sent gravada.
El cas Pelicot ha obert moltes portes que fins ara no s’havien obert. En una societat patriarcal totes les mesures que s’han proposat per a lluitar contra aquest fenomen, visible a través de moltes situacions, han sigut ridiculitzades, quan no criminalitzades, per una part ben destacada de la classe política i dels referents de l’opinió pública. Un exemple ben clar en aquest sentit es va donar quan l’exministra Irene Montero –actualment eurodiputada– va parlar obertament al Congrés de la “cultura de la violació”, generant un gran enrenou entre els diputats i les diputades de la dreta.
Ara, amb el cas Pelicot, aquest terme s’ha generalitzat sense que ningú no s’escandalitze. Ha calgut un cas real que ha arribat a tots els racons del món i que ha despertat una gran atenció mediàtica per assumir que, efectivament, la cultura de la violació existeix i es fa visible de diverses maneres. I no només a través dels qui practiquen o no renuncien a practicar aquests actes execrables, sinó a través d’aquells que en comptes d’assenyalar els culpables en responsabilitzen les dones per haver pres decisions o haver tingut actituds presumptament equivocades que les han portat a convertir-se en víctimes.
És aquesta cultura, la d’assenyalar la víctima i no el culpable, la que cal erradicar en una societat que no pot ser lliure i democràtica si el patriarcat continua erigit com un dels seus pilars fonamentals. Durant massa temps el temor a les denúncies i a les estigmatitzacions ha impedit que moltes dones prenguen la decisió de denunciar els agressors.
La lluita no està pas guanyada, però són gestos com els de Gisèle Pelicot o Mar Bermúdez a casa nostra –que va denunciar públicament Saül Gordillo– els que ajuden a reclamar la necessitat que “la vergonya canvie de bàndol”. Conscient de la història que la precedeix, de fet, Pelicot també ha tingut un record per a totes aquelles dones que han passat per situacions com la seua i mai no se’ls ha fet justícia.
Pelicot ha renunciat a l’anonimat en la denúncia, va demanar que el procés judicial fora públic i va proposar projectar públicament els vídeos de les violacions que va patir perquè els culpables es miraren davant l’espill i, efectivament, perquè la vergonya canviara de bàndol. Ara la víctima s’ha convertit en un símbol, en un exemple i en una referència que evidencia la necessitat de denunciar l’agressor i tot el sistema que el protegeix, perquè els culpables en paguen les conseqüències i perquè les noves generacions puguin créixer en un món que no normalitzi la cultura de la violació. Una cultura negada a conveniència per segons quins actors públics però visible gràcies a la valentia de les dones denunciants.
Erradicar la cultura de la violació no serà fàcil, però fer-la visible és un primer pas imprescindible. I aquest primer pas s’ha fet.
