Que la Gran Recessió del 2008 ha canviat en només deu anys l'escenari polític que coneixíem sembla incontestable. La crisi explica l'aparició de partits que desafien la pacífica alternança institucional europea entre socialdemòcrates i conservadors en els darrers seixanta anys. Se'ls coneix com a partits challengers(desafiadors) precisament perquè proposen una esmena general a la forma i manera en què funcionen les democràcies occidentals. Però etiquetes tan generalistes resulten poc aclaridores, entre d'altres coses perquè subsumeixen a sota d'un mateix concepte propostes polítiques d'orientació ben distinta, de l'extrema dreta a l'esquerra radical. El mateix s'esdevé si parlem de populisme, una paraula comodí (buzzword) que no ofereix massa rendibilitat analítica però que tothom utilitza per desqualificar el contrari. Parafrasejant Sartre, val a dir que els populistes sempre són els altres.
Entre aquests nous partits hom inclou sovint els d'extrema dreta, oblidant que molt d'ells ja existien abans de la crisi: el Front Nacional francès, per exemple, va nàixer el 1972. Tot i que la crisi ha suposat una embranzida d'aquestes formacions, seria un error concloure que el seu auge s'explica només per raons econòmiques. Hi ha, també i sobretot, la ideologia. En l'últim mig segle la dreta europea s'ha arrecerat darrere de postures neoliberals, però a sota fluïa un fort corrent eminentment —i exclusivament— conservador. El conservador recela de la justícia social socialdemòcrata tant com de la llibertat liberal. En contra d'una modernitat que canvia ivaçosament, postula la persistència de la tradició, una autoritat forta i la lleialtat al grup (ètnic, religiós o cultural). Per al filòsof anglés Michael Oakeshott, conservador ell mateix, es tracta d'una actitud més que no d'una doctrina. Una actitud que consisteix a confiar en el que està provat i desconfiar de provatures. A optar per la incerta felicitat present en detriment de la disbauxa utòpica. L'actitud conservadora és, en definitiva, rebeca al canvi. Però el canvi és sant i senya de la modernitat. Per això que aquest conservadorisme siga essencialment antimodern.
L'espectacular irrupció de Vox a les últimes eleccions andaluses no s'explica per raons econòmiques ni tampoc és conseqüència exclusiva del procés català. En un entorn polític tan volàtil com l'actual, les coses no s'expliquen només per una única raó. Al darrere de Vox hi ha una ideologia que ha aparegut altres vegades arreu del món: en el poujadisme francès als anys cinquanta o en la candidatura de Pat Buchanan als Estats Units dels noranta. Jean-Marie Le Pen fou diputat poujadista en 1956 i el buchananisme acabà nodrint el Tea Party. Aquests moviments representaven un sector de la classe mitjana que es resistia al canvi, no només cultural sinó també econòmic, i que es presentaven com a adalils del sentit comú. Però no hi ha res de més ideològic que el sentit comú: tota ideologia implica, de fet, una visió del món que es considera raonable i autoevident.
A l'estat espanyol aquest paleoconservadorisme vivia agotzonat dins del Partit Popular, que els feia alguna concessió simbòlica quan estava al poder. Però el desencís d'aquest sector amb el partit venia de lluny i obeïa a moltes més raons que no el desafiament independentista. I és que malgrat que quan estaven a l'oposició els populars es negaven sistemàticament a eixamplar legislativament la base d'algunes llibertats individuals progressives —divorci, avortament, matrimoni homosexual— no en tocaven ni una coma quan arribaven al poder. Amb la consolidació institucional de la ideologia que sustenta a Vox i l'extrema dreta europea, el que es trenca precisament és aquest consens que feia possible una alternança política no només pacífica sinó també respectuosa amb bona part del llegat del govern anterior. Ara sembla que tot això s'ha acabat. Arriba la política de terra cremada. La que emfasitza l'antítesi i evita la síntesi. Torna la ideologia de calibre gros i del foc a discreció.
