El recompte oficial calcula 6.000 manifestants i els més optimistes en xifren 15.000. Tant fa quantes persones hi eren. Allò important és que Alacant va esclatar contra la incompetència d’un Consell en hores baixes que treballa amb agonia per evitar un desenllaç que és irreversible.
S’ha parlat molt, com és normal, de la multitudinària manifestació de València. Però cal no oblidar la resposta d’Alacant en una jornada com la del dissabte. La resposta expressada al centre d’Alacant. El centre que tant s’identifica amb el partit del president Mazón. La zona nacional d’Alacant, que en diu Llum Quiñonero. La zona zero de l’assassinat de Miquel Grau. La que mobilitza el 80% dels veïns per votar la dreta en cada cita electoral mentre els barris més vulnerables no superen la implicació del 25% de l’electorat.
Però amb la gestió nefasta de Mazón i del Consell Alacant ha dit el que havia de dir. Ho ha dit en valencià sense que ningú s’espante. Ho ha fet a través d’una escriptora compromesa, Gràcia Jiménez, encarregada de llegir el manifest. Gràcia Jiménez forma part d’un món que ha passat de congregar poc més de set-cents vots en unes eleccions municipals a aglutinar milers de persones en una manifestació que ha de marcar un abans i un després.
Les entitats convocants, que amb encert no han volgut posar per davant les sigles, han prioritzat la transversalitat i allò que hi ha en joc: expulsar els incompetents de les institucions. A la manifestació d’Alacant hi havia una majoria social que mai no s’ha deixat veure en les concentracions que reivindiquen la igualtat lingüística, en les presentacions de llibres en què els valencianistes ens mirem el melic, en les jornades culturals o festives del Casal Popular Tio Cuc. Hi havia una majoria que no és contrària a aquestes inquietuds però que necessita d’una empenta, d’un estímul per a voler expressar-se. Per a dir que no pot més. D’un projecte amb cara i ulls, difícil d’articular en una societat clarament condicionada per l’agenda estatal i gens sensible al fet local.
Ara Alacant ha respost amb veu pròpia. Sense directrius territorials. Sense ingerències. Sense tuteles. Amb fermesa i amb indignació. Amb dignitat. Els més veterans no recordaven una mobilització similar des de la Guerra de l’Iraq, fa poc més de dues dècades. Amb la diferència que dissabte no va caldre la motivació d’una indignació globalitzada perquè la ciutat parlara per si mateixa contra Mazón i el seu Consell. I sense oblidar que 25 quilòmetres al sud Elx també feia el mateix amb una mobilització idèntica que va atraure milers de persones.
València ha absorbit l’atenció mediàtica, però cal no oblidar que Alacant ha plantat cara als tòpics i a una inèrcia que costa de trencar. Una inèrcia sovint autoimposada, però que no és inalterable. Així es va demostrar dissabte.
