La sentència de l’Audiència de València contra l’expresident valencià, Eduardo Zaplana (1995-2002) i la multa astronòmica que el també exministre amb José María Aznar (2002-2004) haurà de pagar si el recurs que interposarà no prospera és la culminació d’una etapa de corrupció política que mai no s’hauria de tornar a produir.
Cal no oblidar que Zaplana no és només el símbol de la corrupció política al País Valencià, de l’endeutament i de la megalomania dels projectes innecessaris desenvolupats per a l’enriquiment personal i de l’entorn. Zaplana és també el símbol de les falses promeses de prosperitat que van enganyar bona part del país.
I també, cal dir-ho, Zaplana és el símbol d’una persecució política de la qual aquest setmanari va ser víctima. I és que Zaplana va adquirir notorietat política de manera ben sospitosa. El 1991 ascendia a l’alcaldia de Benidorm gràcies al vot d’una socialista trànsfuga que ho va fer possible. Es tractava de Maruja Sánchez Trujillo, que va passar a ser coneguda com la bienpagà, i automàticament va disposar de dos policies locals que li feien d’escorta mentre el seu patrimoni augmentava. Mentrestant el seu marit, Pedro Martínez, assolia la gestió dels grans esdeveniments de la ciutat mentre el PP rebutjava les comissions d’investigació sol·licitades per l’oposició.
Zaplana va arribar a la Generalitat el 1995. No sense denúncia prèvia, atès el seu currículum i un tarannà polític que evocava el vell surestismoque pretenia separar el sud valencià de la resta del país amb l’únic propòsit de castellanitzar-lo. Un propòsit al qual contribuïa la desapareguda Unió Valenciana, que va fer possible l’ascens de Zaplana a la Generalitat –i de Rita Barberà a l’Ajuntament de València quatre anys abans– defensant el secessionisme lingüístic i incorporant a les seues files protagonistes de l’antivalencianisme com l’historiador Vicente Ramos Pérez, qui precisament havia inventat l’esmentat surestismo.
Amb aquests precedents, calia esperar que Acció Cultural del País Valencià i el Bloc de Progrés Jaume I –que presidia l’enyorat Enric Valor– desenvoluparen campanyes per a impedir l’accés de Zaplana a la Generalitat. Campanyes que no van aconseguir aquest objectiu, però que van mobilitzar tot un país. Prova d’això va ser l’actuació de Zaplana contra tot aquest univers, del qual també formava part –i encara forma– el setmanari EL TEMPS.
En una ordre del 25 de juny de 1997 que va ser publicada al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana la mà dreta de Zaplana en aquell moment, José Joaquín Ripoll, conseller de Presidència, es deixava escrit que la concessió d’una subvenció prevista per a la revista en virtut de les aportacions als mitjans escrits en català –aprovada pel govern valencià anterior– suposava una "lesió per a l'interès públic de caràcter econòmic”. Amb aquesta maniobra es denegava una subvenció signada i de pas espantava els anunciants. Finalment, el 2001, el Tribunal Superior de Justícia impugnaria la resolució signada per Ripoll.
No va ser l’única actuació en aquest sentit. L’editorial 3i4, les emissions de TV3 al País Valencià o qualsevol iniciativa de normalització lingüística van patir l’agressivitat de Zaplana, que ha acabat amb una condemna que evidencia qui va ser i què representava: un antivalencianisme polític, cultural, lingüístic, social i econòmic, tal com deixen clares les seues actuacions, ara perfectament reflectides en una sentència judicial ben contundent.
