La competició eterna

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Socis a la força, condemnats a avenir-se, però mai per gust ni d’una manera sincera. Així ha estat la relació entre CDC-PDeCAT i ERC des de fa dècades. Després d’haver donat suport a la investidura de Pujol, l’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira va voler trencar la dicotomia entre socialistes i convergents amb un tripartit que, si de primer va ser il·lusionant i necessari, en la seva segona edició va esdevenir burocràtic i rutinari. Aquell pacte, on no s’ocultava la voluntat de substitució de l’antic partit pujolista, va provocar que les relacions entre CiU i Esquerra fossin d’una tensió virulenta. La primera considerava una “traïció” que un partit independentista pactés amb l’esquerra sucursalista, mentre que ERC desitjava desfer-se de la tutela del partit nacionalista i l’estigma de no ser prou d’esquerres. 

Avui, les rancúnies subsisteixen, malgrat que pel camí hagin hagut de fer cas al clam d’unitat que el procés independentista ha fet esclatar. Sota l’hiperlideratge d’Oriol Junqueras a ERC —inaudit en un partit amb crisis periòdiques— les dues forces han pactat a contracor la segona investidura d’Artur Mas, la coalició Junts pel Sí, el govern de Puigdemont i el de Quim Torra

Les ferides s’han anat convenientment omplint de sal i, mentre es feia bona cara, s’anava alimentant periòdicament el memorial de greuges. Per als convergents, ERC és i serà la seva crossa, poc seriosa, anàrquica, desorganitzada, mancada de talent, tendent al desconcert i la cridòria i, a l’últim moment, capaç de deixar-los a l’estacada. Per a ERC, el seu soci és un partit de dretes, poc clar, tacat per la corrupció, a qui tremolen les cames i els interessos, que sempre els enreda amb llistes úniques i coalicions i, al capdavall, poc de fiar. 

El procés independentista els ha fet anar junts, malgrat que el rum-rum era periòdic. Les conseqüències de l’1-O, la gestió posterior del qual és fruit, d’alguna manera, d’aquest conjunt de malfiances i por a les traïcions, no han fet més que deixar-les descarnadament al descobert, en un clima d’aparent solidaritat per l’empresonament i exili dels respectius líders. Xarxes socials i esbirros diversos són els encarregats de fer la feina de guerrilles de l’un contra l’altre. 

ERC, capitanejada per un empresonat Junqueras —convertit en oracle místic que parla a través d’epístoles i exegesi bíblica i amb un portaveu que ha assumit tot el poder al partit—, encara no s’explica que els pogués guanyar la llista de Pancho Villa de Junts per Catalunya, i han adoptat un discurs de la moderació, d’eixamplar la base, d’acostar-se als comuns i a l’esquerra espanyola, i a poc a poc i bons aliments que fa pocs mesos haurien denunciat com l’enèsima traïció si ho haguessin fet els seus socis. Uns exconvergents en permanent olla de grills, fagocitats pels diputats independents de JxC i la Crida i, especialment, per Carles Puigdemont —que des de Waterloo marca el to mentre dirigeix nomenaments i política nacional com si encara fos a Sant Jaume—, diríem que s’han tornat els més desacomplexats d’entre l’independentisme. Sembla ben bé un canvi de papers respecte als rols tradicionals dels dos partits. Fins i tot els podríem lloar, si no fos perquè se’ls veu el llautó a tots dos. Només cal recordar els discursos de Joan Tardà o Marta Rovira abans de l’1 d’octubre, sobre traïcions i reculades. Només cal seguir el vodevil dels pressupostos de Pedro Sánchez i les diferents posicions dins el grup convergent al Congrés.

Entretant, el president Quim Torra sembla més dedicat a no perdre’s cap ni un dels esdeveniments del calendari festiu català confonent-ho amb la política, tal com denunciava fa pocs dies en un brillant article Blanca Llum Vidal al web d’aquest setmanari, o a fer discursos retòrics i inflamats amb ultimàtums que sap que no es portaran a la pràctica. Mentrestant, el Govern efectiu que havia d’implementar la República s’entesta a fer bondat i, si cal, rebaixar les lleis suspeses pel TC per no xocar amb l’Estat i amb l’horitzó d’aguantar tres anys més, quan unes eleccions potser canvien la correlació de forces i ERC passa al davant. 

El moment decisiu serà el judici, se’ns diu. Ves que llavors els dos partits no continuïn competint i gesticulant, com fins ara, per a res, mentre cada vegada dins l’ampli món independentista la bona gent se sent més sola, desemparada i òrfena d’uns partits que els han usat quan calia i els han deixat a l’estacada quan convenia. Ves que, competint, competint, no esdevinguin obsolets. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.