Desert

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vint-i-nou de desembre de 2018. El Govern de la Generalitat de Catalunya anuncia, a través del seu compte de Twitter, que «el #president @QuimTorraiPla assisteix a la representació d’Els Pastorets de Súria». Tres fotografies acompanyen la piulada del Govern. A la primera, estelada al fons, el MH President es troba enmig dels actors de la representació teatral nadalenca que combina el naixement de Jesús, amb la lluita del bé i el mal entre àngels i dimonis i amb diverses històries de pastorets i pastoretes. A la segona, el MH conversa amb l’actriu i cantant Beth Rodergas. A la tercera, torna a aparèixer el MH, ara estrenyent la mà d’un pastor amb faixa, barretina i samarra. En dues de les tres fotografies es veu clarament el llaç groc que apel·la a la demanda d’alliberament dels presos polítics catalans.

Tenim un Govern, ja ho sabem, que s’oposa i s’oposarà a l’existència de presoners per raons polítiques i per raons tan serenes i civilitzades com posar unes urnes al carrer. També sabem que tenim un Govern que a l’horitzó hi té la independència de Catalunya ⎯allà, al fons, com a la foto. Sabem, fins i tot, que no tenim un Govern desmemoriat i que se sap de tot cor els versos de la ‘Sageta de foc’: «Hi ha un home a la presó / dels que avançaven; junteu-vos. / Traieu-li l’embaràs / que li oprimeix les mans; / junteu-vos. / Perquè faci camí, / junteu-vos.»

A més d’això, tenim un Govern amb un compte de Twitter que diu que «difon el dia a dia de l’executiu català i els seus posicionaments polítics». I és aquí, en aquest compte que té aquesta intenció, que apareixen Els Pastorets. I és aquí, en aquest gest, on apareix un desert. Un lloc, si no impossible, sí que difícilment habitable. Amb massa sol i amb l’aigua escassa. Que Els Pastorets de la majoria cristiana (o d’aquells que assumeixen que la tradició es va buidant de contingut religiós perquè decideixen desvincular els costums i la pràctica del seu origen) esdevinguin un dia a dia de l’executiu català, mira, encara, sempre i quan es faci lloc a algun altre dia a dia escadusser amb alguna saragata subalterna, minoritària i històricament perseguida.

Ara bé, el Govern de Catalunya penja aquestes fotografies en un lloc també destinat a difondre posicionaments polítics i per això la cosa es complica fins a la desesperació. Faria riure si no fos tan greu. Què vol dir, políticament, assistir a Els Pastorets? Quin impacte té en l’organització de la convivència humana que el President de Catalunya assisteixi a aquesta obra de teatre? Com es vincula aquesta assistència amb l’espai d’entre-els-homes, amb les relacions que estableixen entre ells i amb la millora de les condicions materials de la part oprimida? Evidentment, de cap manera. Evidentment, l’excursió a Súria forma part del replà simbòlic i el problema no és Súria ni Els Pastorets ni el simbolisme. El problema és quan a això se n’hi diu política; el problema és la paraula, oi tant, la paraula que implica una realitat i la paraula que compromet el qui la diu.

El desert desesperant que fa aparèixer aquesta piulada del Govern és un desert amb ressons de xantatge davant del qual, a alguns independentistes els agafa per riure (i amollen estirabots catàrtics sobre un President que es tanca a Montserrat a fer un simulacre de vaga de fam o sobre un Govern que canta ‘L’hora dels adéus’ al Palau de la Generalitat per commemorar el 125è aniversari de les primeres colònies) i a d’altres els agafa per entristir-se, per plantar-se o per dir prou, molt fluixet o ben alt, a les institucions així malmenades.

Les reaccions són complexes i enteranyinades com el viver d’éssers misteriosos que som, però en un moment en què l’embat repressiu és d’escàndol i en què la injustícia és estratosfèrica, decidir, des de l’independentisme, de no afiliar-se a les files d’aquest Govern i, encara més, d’expressar-ho, i encara més, públicament, ha esdevingut susceptible de la més greu de les acusacions: ara vés i digues que aquestes tres fotografies (amb l’estelada de fons, amb l’única bandera que fins al moment has brandat, i amb els llaços grocs gravitant, el sentit del qual comparteixes del tot) et tomben d’esquena i que la barreja de religió, de folklore i d’antirepressió que se’n desprèn no és només que no et representi, sinó que et fa fugir esperitat perquè et recorda a aquell Catalunya serà cristiana o no serà de Torras i Bages, que seràs titllat, pel cap baix, de cínic, d’això tan gastat de crític de sofà, d’insolidari o de còmplice. I ja serà molt si no et veten pels llocs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Blanca Llum Vidal
Blanca Llum Vidal

Poeta