La setmana passada el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va desestimar la demanda que l’expresident i exeurodiputat Carles Puigdemont i l’exconseller i eurodiputat Toni Comín van interposar contra la negativa del Parlament Europeu a acceptar que exerciren els seus càrrecs després d’haver sigut triats eurodiputats a les eleccions europees del 2019. Segons el TJUE el Parlament Europeu, que va ser l’òrgan que va prendre la decisió, no té competència per a qüestionar la llista d’eurodiputats enviada des de l’Estat espanyol.
Ara, Toni Comín, que ha revalidat democràticament el seu càrrec com a eurodiputat, haurà d’adreçar-se al Tribunal Suprem per a continuar exercint com a tal o, en tot cas, passar per l’Estat espanyol per a jurar la Constitució. No cal dir que la intenció de l’Estat espanyol ara, com al 2019, és obligar Comín –i fa cinc anys també Puigdemont– a passar per Madrid i ser immediatament detinguts. Encara que ara hi haja, a més, l’agreujant que s’ha aprovat una amnistia que els jutges només estan obeint per a amnistiar els càrrecs policials imputats per la violència de l’1 d’octubre.
Què pretén Europa? Amb aquesta decisió, clarament inesperada, les institucions continentals deixen en mans dels estats un poder de decisió que pot ser clarament contradictori amb els principis democràtics més elementals. Puigdemont i Comín van ser escollits eurodiputats pel procediment democràtic pertinent i la justícia espanyola, la mateixa que desobeeix ara la llei d’amnistia, va intentar impedir que dos polítics electes pogueren exercir les funcions per a les quals havien sigut escollits.
Es va veure de manera clara el 2019, quan la Junta Electoral Central espanyola volia obligar els eurodiputats a passar per Madrid amb la intenció evident que foren detinguts. S’ha vist posteriorment, quan el jutge instructor Pablo Llarena va obviar clarament la immunitat amb què comptaven Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí com a eurodiputats sense permetre’ls xafar territori de l’Estat espanyol. També es va veure quan el mateix Llarena va demanar l’arrest de Puigdemont a l’Alguer obviant davant les autoritats italianes que l’expresident català era eurodiputat. Etcètera, etcètera, etcètera.
Si Europa es desentén d’aquests casos i s’inhibeix en favor dels estats, aquests estats poden tindre la temptació d’actuar de manera arbitrària sabedors que les institucions judicials d’àmbit continental no els posaran límits. És això exactament el que pretén l’extrema dreta a Europa: crear una Europa en què els estats ho decidisquen tot i que no hi haja cap poder que supervise els excessos dels estats membres.
Però l’esperit de la Unió Europea és exactament el contrari. L’articulació que es va fer després de la Segona Guerra Mundial amb la unió d’estats en un primer moment va ser de caire econòmic, tot i que l’horitzó era caminar cap a una unitat política basada en la democràcia i en la llibertat. Que els Estats actuen desobeint, de manera totalment descarada, segons quins principis, no pot ser mai una bona notícia.
Ara tot queda en mans que el TJUE es pronuncie sobre l’obligatorietat imposada per la Llei Orgànica del Règim Electoral General, la LOREG, la que obliga els eurodiputats de l’Estat espanyol a jurar la Constitució. A la pregunta sobre què cal prioritzar, si l’elecció democràtica d’un eurodiputat o la seua jura de la Constitució, la resposta de qualsevol demòcrata és ben evident.
