Armand de Fluvià, heraldista, genealogista i activista del moviment d’alliberament homosexual des de fa dècades, ha mort quan estava a punt de complir 93 anys. La seua història, singular com poques, és la d’un lluitador amb inquietuds socials insubornables des de ben jove. Als anys cinquanta, de fet, ja va ser encarcerat i l’any 1966 va participar en la mítica Caputxinada, l’assemblea clandestina del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona que va acabar amb un escorcoll policial amb nombroses detencions i sembrant el precedent del que més tard seria l’Assemblea de Catalunya, un dels òrgans d’organització antifranquista més determinants en l’esdevenir polític de l’època.
Aquest heraldista, nascut al si d’una família de classe social acomodada, ha sigut un dels màxims representants d’allò que els últims anys s’ha anomenat “lluites compartides”. Perquè el seu compromís social i polític arribava a tots els àmbits de la lluita, tot i que si en alguna va destacar va ser en la de l’alliberament LGTBI.
A principis dels anys setanta va fundar el primer col·lectiu homosexual de l’Estat espanyol, el Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH per les sigles en castellà), del qual posteriorment sorgiria el Front d’Alliberament Gai de Catalunya l’any 1975, el de la mort del dictador Francisco Franco. Va ser aquesta entitat la que es mobilitzaria als carrers per acabar amb les lleis discriminatòries de la dictadura, que perseguien les persones homosexuals pel simple fet de ser-ho a través de l’anomenada Llei de Perillositat Social.
Com que la seua implicació no es limitava només a aquest àmbit, Armand de Fluvià també es va integrar en Nacionalistes d’Esquerra, partit independentista fundat a finals dels anys setanta amb la unió de diverses personalitats que compartien l’objectiu de l’emancipació nacional. Amb ell hi havia personalitats ben destacades com Magda Oranich o els anhelats Josep Maria Espinàs, Maria Mercè Marçal, Jordi Carbonell, Josep Benet o Max Cahner.
A més, Armand de Fluvià va destacar força en el camp cultural amb la fundació de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica i Sigil·lografia, convertint-se en un gran referent d’aquestes disciplines a través de diverses publicacions elaborades per ell mateix. La seua passió per la història el va conduir a acumular les dades de totes les famílies reials i sobiranes del món, aplegant a 70.000 persones, tal com explicava en una entrevista a aquest setmanari ara fa tres anys.
Aquest món de l’heràldica, segons el seu testimoni, el va fer acostar-se a l’activisme monàrquic durant el franquisme. Curiosament, el 1957 va ser detingut i multat per repartir propaganda monàrquica amb aspiracions democràtiques. Ell mateix explicava que per culpa de Joan Carles I, a qui definia com “un taranbana”, es va acabar convertint en republicà També passaria de ser espanyolista a ser independentista. De fet, Armand de Fluvià va estar ben actiu durant els fets de la tardor del 2017.
El país perd sense ell un referent de moltíssimes lluites i d’un compromís social que, sens dubte, ha contribuït a millorar la societat i a fer-la avançar. Armand de Fluvià, tal com recorden les entitats LGTBI actuals, és “un referent de lluites i conquestes pels drets i les llibertats”.
