Diuen que a la facultat d’Econòmiques on donava classes li deien «la lleona», potser per la cabellera que va lluir durant un temps; potser per la fama de dona ferma que l’acompanyava. Per la ferocitat no seria, perquè si alguna cosa va tindre sempre a punt Àngels Martínez Castells -col·laboradora d’aquest setmanari durant més de cinc anys- va ser un somriure amable.
Segur que va arribar un moment que molts alumnes d’Econòmiques -potser tots- ja no sabien quin era el veritable origen del malnom. És molt possible que aquesta economista i militant comunista conservés una fama de reivindicativa que pocs altres companys de Facultat podien mantindre -i demostrar. Sense anar més lluny, a l’última novel·la de Julià de Jòdar, La casa tapiada, Àngels Martínez és recordada com una de les veus més reivindicatives en les revoltes estudiantils que el 1969 van envair el Rectorat de la Universitat de Barcelona. De Jòdar immortalitza «Àngels Martínez cantant ‘No serem moguts...’ a la porta de l’aula de professors que no respectaven les vagues».
Quan vaig entrevistar l’escriptor per la publicació d’aquesta obra, em va dir simplement que «és que l’Àngels Martínez Castells feia això: es posava a l’entrada de les aules a cantar «No serem moguts» quan alguns professors entraven a fer classe quan estaven de vaga. És la pura veritat. I és un homenatge a ella».
Aquest fragment de l’entrevista no el vaig publicar però li ho vaig explicar a l’Àngels, amb qui parlàvem periòdicament a propòsit de les seues opinions i els continguts d’EL TEMPS o sobre vells coneguts. Li va fer molta il·lusió ser esmentada per Julià de Jòdar, però va canviar ràpidament de tema. Se sentia incòmoda amb els afalacs.
Preferia parlar del vell Fabià Estapé, que havia estat professor seu i li havia dirigit la tesi, i que havia tingut una secció fixa a EL TEMPS durant molts anys. Com que la secció d’Estapé era una minientrevista setmanal -«Estapé respon»-, jo mateix (unes setmanes jo; d’altres Gemma Aguilera, Bàrbara Amorós o Xevi Camprubí) l’havia trucat moltes vegades per copsar l’actualitat econòmica i política dels territoris de parla catalana, d’Espanya o del món. Amb l’Àngels de seguida apareixien amics comuns o camins convergents (no li agradaria aquesta paraula) però la mala llet intel·ligent o desbocada de l’Estapé era la més freqüent.
Després de la mort del seu marit, José Moreira da Silva, sovint parlàvem sobre ell, perquè havia estat un dels capitans d’abril de la Revolució dels Clavells portuguesa i jo el vaig entrevistar els 2019, amb motiu del 45 aniversari d’aquell 25 d’abril.
No l’oblidava. Lluitava contra el seu oblit com una lleona.
Curiosament -o no tant-, el primer article d’opinió que va escriure Àngels Martínez Castells a EL TEMPS -almenys el primer que he trobat jo a l’arxiu digital- es titulava «La fera ferotge i el 21-D» i començava així: «L’Ovidi Montllor segueix ben viu. Si voleu, repassem les seves lletres i podrem comprovar-ho cada dia. I sobretot, no deixeu que ens el callin: no podem permetre’ns el luxe d’oblidar ni les seves cançons ni la seva pedagògica descaradura».
El mateix es podria aplicar a ella mateixa. No podem permetre’ns el luxe d’oblidar-la.
