ADVERTIMENT: A les entrevistes, Julià de Jòdar segueix el joc metaliterari i parla de Caballero en tercera persona i dels seus biògrafs com si realment existissin. S’ha de tindre en compte que l’entrevistador cau fàcilment en el joc i pot parlar de l’autor en tercera persona (en compte d’interrogar l’entrevistat); això no ha de confondre el lector sobre la veritable autoria de La casa tapiada: Julià de Jòdar, fins que es demostri el contrari.
—En aquesta novel·la tots els personatges parlen sobre Gabriel Caballero, narrador de la trilogia L’atzar i les ombres. Fins i tot, es recuperen “notes manuscrites” del mateix Caballero, trobades després de la seua mort. I tots els personatges donen versions diferents entre ells i sovint diferents de les que Caballero explicava en novel·les anteriors.
—Sí, hi ha un personatge que entra en el seu arxiu, que és el suposat fill...
—També conegut com El Noi, que pren el relleu...
—El Noi que pren el relleu al Noi que pren el relleu a l’Eulògia. Es reivindica com a hereu literari. I ell és finalment el responsable de la biografia o autobiografia de Caballero.
—Però també hi ha els testimonis enregistrats per un tal Lotari.
—En Lotari és el primer biògraf de Caballero, però es mor i no pot editar-ho. Per tant, deixa tot el gruix de les trenta veus que parlen sobre Caballero, els enregistraments. Llavors els editors pensen: què fem amb tot això? Com que en el primer capítol en Lotari parla d’aquest fill no reconegut, van a buscar-lo i és el Noi qui edita la biografia. Clar, el resultat és sospitós...
—I tan sospitós.
—Clar, ell és qui decideix quins documents de l’arxiu del pare utilitza...
—...i quins no.
—I quins no. Podria ser que fossin del pare o que ell n’hagués posat algun de sotamà per fer proves literàries. La vida està plena d’elements pertorbadors, sinó corruptors, de la vida mateixa.
—Vostè és dels qui demana un esforç al lector: s’ha de llegir una bona estona abans de situar-se i entendre que van canviant les veus sense previ avís, a cada capítol. Més que una vida narrada, La casa tapiada és una vida comentada?
—Sí, polifacètica, polimòrfica i polifònica. Explica tant la vida del personatge com la vida de les pròpies veus, cadascuna filla de la seva època. La gent que es troba a la fàbrica, primer; en una multinacional, després; en el món del teatre, en el món intel·lectual i en el món independentista i anticapitalista. De fet, aquestes veus parlen més d’elles i de l’època...
—... que de Caballero.
—O en són un mirall. Tenim dret a pensar: “Vosaltres potser sou el mirall del Gabriel Caballero, però ara, quan esteu parlant, ell esdevé el vostre mirall: us obliga a definir-vos o expressar-vos sobre un moment que potser ja teníeu amortitzat o oblidat”. Per tant, aquí tenim un garbuix d’èpoques i un garbuix d’individualitats i morals privades i públiques. Perquè el llibre, en última instància, a banda de ser una acumulació d’elements crítics, xafarderies i vides privades, també és un acte moral d’explicar com era l’època: quina mena de relacions hi havia entre la gent, fins on arribava el respecte a l’individu; la seva inserció en un món que reflectia sense saber-ho la mentalitat de la dictadura franquista, en el sentit que no reconeixia fàcilment el valor individual. Havies de formar part d’algun gremi, d’un grup, sector, grupuscle o facció. Com que políticament, moralment i, fins i tot, ideològicament no podies expressar-te, ho havies de buscar en uns terrenys clandestins. Per tant, el personatge ens explica com va saltant de lloc en lloc per fer-se un lloc al món. Això reflecteix una visió de l’època.
—La literatura catalana no ha parlat pràcticament gens de la vida interna a la fàbrica i a La casa tapiada se’n parla força. Les enveges per ocupar el lloc d’un altre; les tàctiques per tindre sotmesos els col·legues...
—Hi havia una competitivitat òbvia, pròpia del sistema capitalista. És un sistema capitalista més o menys maquillat —o no maquillat— de dictadura, però és un sistema capitalista i la gent treballadora, davant dels plans de desarrollo franquistes, diuen: si això ha de créixer, nosaltres hem de rebre la nostra part del pastís; hem de discutir de salaris, de jornades de treball i de condicions laborals. Això està reflectit, primer, dins de la fàbrica de pintures i, després, en el món de la multinacional. Reflecteix el primer desarrollismo, des del 1962, quan es comença a parlar del primer pla de desenvolupament, que són els anys de la fàbrica, fins al 1968, que ja som a la multinacional, en el moment de la plena eclosió del consumisme industrial.
—Vostè va treballar a la fàbrica?
—Sí, jo he estat en una fàbrica de pintures i en una multinacional amb inversions de la família March. Era una empresa nord-americana, la Sherwin Williams. Eren de Cleveland (Ohio, EUA) i van fer societat amb els March, i van crear una fàbrica fantàstica, tot s’ha de dir. Els altres eren alemanys de la IG Farben, que era el gran consorci de l’època de Hitler, de química orgànica, investigació, colorants i, naturalment, gasos verinosos per als camps de concentració.
—Cosa que també denuncia.
—Això ho he viscut jo i li presto al Gabriel Caballero, gratis et amore...
—Li presta moltes coses.
—Home, som vells amics. Tinc una flaca per ell.
—Hi ha un moment que un dels personatges que van accedir a xarrar amb en Lotari, parla molt bé de vostè: “El bo de debò era en Julià de Jòdar, retratat pel Gabriel com l’Anselm en el seu segon llibre, un escriptor tan secret i insubornable que semblava un pseudònim...”
—Això és el Gabriel Caballero, que em ret homenatge atès que ha agafat el meu nom per fer les seves novel·les. Perquè ell em deia: “Tu ets un escriptor secret i no et publicaran mai. No et sabrà greu que t’agafi el nom, que és molt literari. Gabriel Caballero és molt vulgar, però Julià de Jòdar sembla un pseudònim”. I jo li vaig dir “d’acord”, pensant que no arribaria lluny, però ja ho veus. I jo, pobre de mi, aquí fent el paperina.
—Al començament hi ha una justificació signada pels presumptes autors del text, Lotari i el Noi que va prendre el relleu al Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia. Diuen que “el biògraf no vol pas limitar-se a repetir l’enutjosa història del món inventat per l’autor”, sinó que “el que persegueix és l’aterridora ambigüitat del jo, la manera amb què un escriptor fa un mite de la seva persona i, especialment, per què” construeix aquest mite. Creu que aconsegueixen el que es proposen?
—No. Sempre es fracassa a l’hora de fer una biografia. Primer, perquè hi ha una part secreta, a la qual no tens accés mai, sobretot si el personatge s’ha mort. Segon, perquè, si no és una persona molt pública, els documents no els tens a mà. Has de buscar, has de ser un cercador, com diu el senyor Lotari, “de l’estèril veritat”. El límit entre la biografia objectiva i la creació literària o ficció ja forma part de l’ànima del llibre. En aquest sentit, el llibre mateix ve a dir que és el fracàs de l’intent mateix de buscar l’ànima de l’escriptor ambivalent, perquè les trenta veus que en parlen retraten un personatge que no saps ben bé en quin lloc es vol deixar caure.
—Per tant, el lector acaba sabent qui és en Gabriel Caballero?
—Si vol fer cas directament del teixit narratiu, té tot el dret a creure que almenys té un personatge entre mans; una persona no ho diria. En biografia sempre acabes trobant un personatge; la persona és tan misteriosa —o tan elusiva o evasiva— com el mateix escriptor, que no saps mai ben bé quina màscara es traurà: de fet, les trenta veus són trenta màscares, ves a saber si d’ell mateix, del Gabriel Caballero / Julià de Jòdar.
—Parlant d’escriptors elusius i evasius, a la penúltima pàgina cita el poeta Josep Palàcios: “Podia haver-se dit, com el Palàcios de Sueca, ‘ho he imaginat tot... ara camine cap a enlloc... i no he trobat res... sento uns crits que no se senten... la foscor il·lumina la foscor’”. És un homenatge a l’escriptor més esquiu de la literatura catalana?
—Sí, ho és, ho és. Sense embuts. També hi ha una dedicatòria al començament que és una frase seva: “Dir i desdir és l’únic camí cert / per comprendre el secret del laberint”. Aquest és el lema del llibre: vas dient i desdient per entrar al laberint. Si només dius, no hi ha laberint. Els diverticles del laberint volen dir l’ombra i la llum del dia, dir i desdir, afirmar i negar... Al final, el lector farà bé de creure que l’hem ficat en un laberint. La sortida no sé si és la que ell esperaria o voldria, però ja li hem donat alguns materials per fer el seu propi fil d’Ariadna.
—Hi ha molts personatges que parlen de Faulkner: els uns no el poden ni llegir; els altres, sí. “El Gabriel també presumia de Faulkner, com si no hi hagués cap més novel·lista al món —l’embull mental els agermanava”.
—[Riu] Això ho diu un personatge... Crec que hi ha una part de simpatia mútua entre Gabriel Caballero i Faulkner...
—Oi tant.
—... Perquè tots dos són uns romàntics. El Faulkner era un romàntic, en el fons.
—Ho diu de debò?
—Sí, sí, un romàntic del món perdut i, per tant, un sentimental. El que passa és que tenia una determinada estructura mental i una posició social molt singular en el sud dels Estats Units. Ve d’una família fracassada i hi ha l’intent de reconstruir —gairebé com a última oportunitat— la grandesa del seu avi, del coronel Falkner (sense u). Per tant, aquí hi ha una correspondència entre aquest aspecte romàntic familiar de carregar —amb tot el que implica per a un escriptor minoritari de l’època (fins que no escriu Santuari, pobre...)—, que ha de mantenir una família. Aquesta part d’assumpció de la càrrega familiar la traspassa d’una manera més embullada. Potser perquè la realitat del sud és impossible narrar-la linealment perquè l’estratificació social, les herències culturals i òbviament la pèrdua de la guerra i del món anterior crea un nou món que a l’època d’en Faulkner és difícil de narrar. Mirem, per exemple, la relació amb els negres: hi ha una posició semipaternalista o semicomprensiva, però acaba assumint que han de ser els blancs els que han de fer el pas, com si els negres haguessin d’esperar una certa concessió. No dona als afroamericans el protagonisme històric que els pertocaria. Això és un embull i necessita personatges tan torturats com ho era ell, segurament. I a La casa tapiada Gabriel Caballero ens explica un món...
—... no menys embullat.
—No menys embullat perquè ell també ve d’una família de fora, de Múrcia; s’han fet d’aquí i s’han catalanitzat, però alhora estan en un entorn de barreja en el qual hi ha un respecte mutu perquè són gent que ve de la República, i s’han “civilitzat” culturalment i civilment com a protagonistes de la història en un moment que les classes populars estan en ascens. Ell recull aquest silenci d’allò que va ser, que no va poder ser i que ha acabat en derrota.
—L’estil de L’àngel de la segona mort és diferent del de La casa tapiada. Té molt més barroquisme.
—És més faulknerià que aquest.
—Parla vostè de personatges de carn i ossos que són criticats i lloats, però sempre humans...
—Hi ha un sistema de compensacions... Podem trobar un document que parla de la literatura de Terenci Moix que digui que hauria d’haver estat més ambiciós (no s’hauria d’haver adaptat a la idea del personatge popular terrible i una mica massa superficial perquè tenia capacitat per haver anat més enllà), però en altres llocs se’l tracta com una persona ambiciosa, lectora, simpàtica.
—Comprèn els personatges.
—Això es pot escriure un cop ja s’ha viscut, un cop ho poses en una novel·la. A l’època no eres tan comprensiu. Jo, personalment (Julià de Jòdar, no Gabriel Caballero), recordo el Terenci Moix queixant-se amargament que trucava a la porta de la Capmany i no li obria.
—La Capmany no li obria?
—[Parla fluix] Era mooolt pesat.
—Això ho transcriurem en veu baixa, tal com ho diu.
—[Fluix] Un plom.
—Un dels personatges diu “un plumífer cultural em va dir que no entenia per què hi posaven els llibres del Gabriel, a les lleixes de català, quan, segons ell, tenia més a veure amb el desencantat fundador de Santa María [Juan Carlos Onetti], el cartògraf romàntic de Yoknapatawpha [Faulkner] o el ferotge esbudellador de Kakània [Robert Musil] que amb cap novel·lista català que ell recordés...”
—A mi el primer capítol de La casa tapiada em recorda l’Onetti del començament d’El astillero, quan el personatge arriba a Santa Maria per muntar un bordell, que és l’última cosa que farà a la seva vida...
—I continua: “... potser li trobaríem un punt de contacte, afegia, amb agrestos trencadors de terres de la Franja...”
—Sí, amb el Serés, la Ibarz, en Moncada...
—“... valencians furiosos o...”
—El mateix Palàcios, el Baixauli també...
—... “o balears tel·lúrics, que en temps de gambada curta van llaurar un tros pedregós, fins a fer-lo fèrtil”.
—Balears tel·lúrics poden ser Biel Mesquida, Blai Bonet, fins i tot el Porcel, amb aquella fúria barroca que tenia.
—Són perifèria de la literatura catalana però fonamentals?
—Són fora dels cànons preestablerts i fora també de la centralitat barcelonina. Hi ha una idea preestablerta de la literatura catalana i aquesta gent la trenquen sistemàticament. Per tant, són artigaires de noves terres, siguen de la Franja, del País Valencià i de les Illes.
—Ho diu amb orgull.
—I tant. Per part meva, sí.
—Per acabar, sabem del cert que el cadàver de la casa tapiada és Gabriel Caballero?
—No sabem res?
—No ressuscitarà per militar en la CUP?
—No ho sé. No tenim autòpsia, no tenim informe del forense, no tenim certificat de defunció. Per tant, aquí ens hem de creure el que diuen aquestes veus, que és: a) que vol tornar al barri per fer un Museu del Treball,;b) que hi ha un personatge misteriós que es diu Isarda —i apareix al començament i al final— (segon McGuffin), i el tercer és la mort (c) com un senyor de vuitanta anys que diuen que va mig coix pot entrar per darrere de la casa tapiada, posar-se per uns jardins silvestres i entrar a les ruïnes d’un soterrani i ficar-se dins d’una arca arnada i mig desmuntada. El biògraf ens assegura això, però hem de desconfiar obligatòriament d’ell perquè és el seu fill no sabut. Pot haver afegit coses; pot haver negat coses. Els editors ja han dit que hi ha un text que es diu La resurrecció de la carn, que ell ha deixat com a novel·la pòstuma. Però recordem que a dintre de La casa tapiada hi ha dos textos que s’identifiquen com a “prova per a un capítol de La resurrecció de la carn” i un altre que es diu “Prova per a un capítol de Les nits en blanc”.
—Podrien ser dues novel·les?
—O una és de Gabriel Caballero i l’altra, de Julià de Jòdar, que ha recuperat el nom, atès que l’altre és mort i ja no tolera que l’usi ningú més. I ja no serà un escriptor secret. •